Entrevista a Miguelito Superstar, cantant de la Fundación Tony Manero

142

Aquest dissabte hi ha programat un dels plats forts de la Festa Major d’Igualada, el concert en la gira de celebració dels 20 anys de la Fundación Tony Manero, amb el directe, entre d’altres temes de la seva trajectòria, del seu darrer treball, centrat amb una revisió de la música disco-funky dels anys 80. Conformen el grup Paquito Sex Machine (Veu), Deliciosa Smith (Baix), Lalo López (Guitarra), Mr. Paco Mantecao (Teclats), Gines Brown (Saxo tenor i flauta travessera), Marxal Sweetlips (Trompeta), Tom Johnson (Trombó), Beni d beni (Bateria) i Miguelito SuperStar (Veu), un dels cinc membres del nucli dur de la formació des dels seus inicis. Parlem amb ell, Miguelito SuperStar, sobre el panorama actual de la música en directe, la banda i els 20 anys de la dilatada carrera de Fundación Tony Manero.

00 Slide (998x400) copiar
Feu 20 anys de carrera amb el projecte Fundación Tony Manero. Com valoreu l’evolució del panorama dels directes des d’aquesta experiència?
En el fons la cosa no ha canviat molt en 20 anys. S’ha donat un canvi en el fet de que ara hi ha menys diner public en la música en directa de la que hi havia quan varem començar, però el fet de que hi hagin més quantitat de festivals no s’ha traduït en més feina per a les bandes d’aquí, excepte per alguns escollits; i si en moltes oportunitats per a grups estrangers que cobren catxés exorbitants. El problema és de base ja que no existeix un circuit potent de sales de petit-mitjà format a on les bandes es puguin formar i créixer. Tampoc hi ha un públic gaire interessat en aquest tipus de format, així que és un peix que es mossega la cua.

 
I com ha estat la vostra evolució personal?
La banda s’ha mantingut bastant estable pel que fa a la formació amb un nucli dur de 5 membres que es mantenen des de el primer dia i uns quants nous membres que han entrat a formar part de la banda per quedar-s’hi molts anys. A part d’això la banda ha intentat trobar un so propi en el que juguen una part essencial l’idioma i les composicions adaptades a les capacitats dels musics que la formen. D’aquesta manera amb els anys hem trobat un so en el que ens sentim còmodes i resultem recognoscibles. Això no treu que a cada nou disc intentem presentar una proposta amb personalitat pròpia i investiguem en noves direccions. El nostre últim disc ‘Superficial’ (MusicBus, 2014) apostava pels sons dels 80 i l’anterior ‘Pandilleros’ (Warner-MusicBus, 2009)  era una banda sonora d’una pel·lícula inexistent.

 
Era necessària una pausa després després de 14 de carrera de la formació l’any 2009 o l’aturada es va deure a altres inquietuds dels membres de la banda?
L’aturada no va ser tal, ja que la banda va seguir en actiu, tot i que no vam editar cap disc durant aquests cinc anys. Es van donar una serie de circumstàncies, tant personals com professionals, que van influir en aquesta situació. Vam aprofitar per donar una mica més de vida a projectes paral·lels que responien a diferents inquietuds dels membres de la banda.

 
Com ha estat la gravació de ‘Superficial’ amb MusicBus?
Music Bus no és ben bé un segell discogràfic, és més aviat la eina que té una oficina de management per donar sortida als projectes de les bandes que representa, és per això que com a segell no té una direcció definida. D’altra bada la crisi del sector a acabat fent que aquest model sigui cada cop més habitual i cada cop sigui més difícil trobar un segell amb una personalitat clara, musicalment i estètica; i que aposti per les carreres dels seus artistes més enllà de posar el disc al mercat i esperar a veure que passa.

 
Què té el funky que no tinguin altres estils musicals?
El funk és una musica poderosa que pot fer moure culs amb la mateixa facilitat que fa moure consciències.

 
El funk va evolucionar dels ritmes i les guitarres dels 60 a la música disco dels 80. Us sentiu més còmodes en aquest segon registre? Per què?
Les nostres influències son molt amples i van molt més enllà del funk i la música disco, però com que ja hi ha altres bandes que recuperen el só dels 60 i 70 i molt poques que reivindiquin els 80 ens va semblar més interessant situar-nos un lloc on la competència i les comparacions fos menor.

 
En un moment dels concerts feu un concentrat d’un quart d’hora repassant la música que ha donat el soul i el funky al llarg de les darreres dècades. Parleu-nos una mica d’alguns dels temes escollits per aquest mix.
Els temes d’aquest medley son tots ells versions que hem tocat en algun moment de la nostra carrera i a les que tenim especial carinyo.

fundacion-tony-manero-veuanoia
Aquest repàs podria ser més llarg?
El repàs podria ser molt més llarg ja que hem tocat moltíssimes versions en els nostres 20 anys de carrera, però ens sembla que 15 minuts són suficients minuts en un concert de Fundación Tony Manero per representar la nostra etapa dedicada exclusivament a tocar versions, que va anar des del 1996 fins al 2001.

 
Teniu una segona formació en format reduït, ‘Manero Sound System’. Reproduïu els mateixos temes de la Fundación Tony Manero o és una mescla de la formació amb sessió de Dj’s? A què es deu la creació d’aquesta segona proposta?
Porto molts anys compaginant els directes de FTM amb sessions de Dj en les que exposo tots aquests anys d’immersió en l’estil. D’alguna manera va ser natural fer evolucionar aquestes sessions incloent-hi musics de la banda que m’acompanyessin. Els temes que fem no son els mateixos que a un concert de FTM ni molt menys; l’apropament al gènere és més electrònic i atmosfèric, encara que si que hi ha referències al repertori de Manero.

 
Sembla que les orquestres a l’estil vostre, temàtic, amb el funky o per exemple l’Orquestra Plateria, amb la rumba i la salsa per posar dos exemples, siguin les formacions que millor aguanten el pas del temps, més que les bandes de petit format. Considereu que això és així? Per què?
Per a nosaltres, el fet de no ser novetat també és un handicap a nivell d’aconseguir espais en els mitjans. El fet que haguem pogut aguantar 20 anys crec que té més a veure amb el fet que som obstinats.

 
Recomaneu-nos un disc funky imprescindible.
Prince ‘Sign O’ The Times’ (Paisley Park, 1987).

Entrevista de Surtdecasa Centre
www.surtdecasa.cat