Entrevista a Laia Vicens, periodista igualadina i coautora del llibre “Operació Urnes”

191

“A nivell de base dels partits, l’1 d’octubre va canviar les coses”

Soc d’Igualada. Vaig graduar-me en Periodisme l’any 2013 a la Universitat Pompeu Fabra i des de fa tres anys treballo al diari ARA, on he format part de les seccions de Política i Societat. Amb el Xavi Tedó, company de redacció, hem escrit ‘Operació Urnes’, un llibre sobre l’operatiu clandestí que va fer possible el referèndum de l’1-O.

Com va sorgir la idea de fer el llibre?

El tema surt perquè el Xavi i jo vam publicar un article a l’Ara el dia 2 d’octubre sobre el referèndum. Explicàvem que les urnes havien passat per Elna i la persona que va comprar les urnes es va voler posar en contacte amb nosaltres perquè ens volia explicar algunes coses que no eren ben bé com les explicàvem. Ens va explicar com havia anat realment el tema de les urnes, a partir d’aquí vam veure que era una història espectacular.

És una mica gràcies a ell doncs que vau fer el llibre.

Clar, si ell no s’hagués posat en contacte amb nosaltres no haguérem arribat mai a ell, perquè no en teníem ni idea de qui era.

A partir d’aquí, vau anar parlant amb altra gent?

Sí, el Lluís que és el pseudònim que li posem al llibre, ens posa en contacte amb gent que treballava just per sota seu en la piràmide de l’operatiu. Ell està al capdamunt amb dues persones més de la seva confiança i a sota hi ha una desena de persones que es fan càrrec dels principals magatzems arreu de Catalunya. A més, paral·lelament fem una recerca de persones que pensem que poden estar implicades, de gent del nostre entorn i coses que ja sabíem.

Gent de baix de tot, no?

Exacte. D’una banda anàvem des del Lluís cap abaix i de l’altra persones que nosaltres intuíem que podien estar al darrere també que ens expliquessin la seva situació. De dalt cap a baix i de baix cap a dalt.

Vau tenir dificultats perquè la gent us expliqués coses?

La intuïció que teníem l’hem complert, persones que eren del nostre entorn més o menys proper podien estar implicades i ho estaven. Jo no m’he trobat amb ningú que no em volgués explicar la història. La gent ha estat súper generosa, ha respost bé i això és d’agrair. No volen que surti el seu nom això sí, però al final és més important el que van fer que no pas qui ho va fer.

Quins perfils de gent us heu trobat en aquest conglomerat?

L’única cosa que tenen en comú és que són independentistes. Perquè després hi ha gent de la CUP, del PdeCAT, d’Esquerra Repúblicana, de l’ANC, d’Òmnium, gent de 20 anys, de 70… Era gent que estava disposada a tot per poder votar. Els que estaven més implicats eren gent de confiança dels partits polítics, però no havien de tenir cap càrrec enlloc, ni ser militants de res.

Ara ho hem assimilat una mica, però estem parlant d’urnes, no de res il·legal. Com ho encaixava això la gent?

Ho vivien amb molta adrenalina, amb una mica de por, d’inseguretat, d’emoció… I en molts casos ens diuen que quan rebien el paquets amb les urnes, les miraven i se sentien com delinqüents, òbviament no ho són. Però era això, al fer-ho tot tan clandestí, tan en secret, fent coses raríssimes, parlant amb clau… Com si fossin «narcos», vaja.

Explica’m algun relat o anècdota d’aquestes persones que t’hagi sorprès més.

A la d’Igualada li tinc molt de “carinyo” perquè soc d’aquí, Igualada surt molt ben explicat perquè tenia més contactes. Però a mi m’agrada molt la història de Vila-rodona, que és el poble que acaben fent el recompte a l’església. Però em va al·lucinar la manera d’arribar a aquesta història, perquè em vaig trobar de casualitat màxima en una manifestació el noi que havia estat guardant l’urna i que havia portat la gent a l’església per fer el recompte. Cadascú s’emociona per alguna història diferent.

Ens pots explicar alguna cosa d’Igualada?

Al llibre s’explica on s’amagaven les urnes, expliquem també com arriben a la ciutat; també expliquem que es van guardar en un magatzem i allà es van fer paquets; com els coordinadors van dividir la ciutat en 4 zones i llavors van distribuir les urnes en aquestes zones; el pla A, pla B, pla C… per si no sortien; l’arribada de les urnes a l’Ateneu i les decisions que es van prendre; com es fa el recompte en una classe de l’escola… També parlem del dia que entra la Guardia Civil a Events, el dia abans s’havia tret molt material.

Un cop acabat el llibre. Quina conclusió en pots treure d’aquesta part de la societat catalana capaç de fer això?

Nosaltres hem tingut la sensació que a nivell de base l’1 d’octubre va canviar les coses. Van aconseguir coses que mai s’havien aconseguit, gent dels tres partits deixant de banda la seva ideologia, tots anaven a fer el mateix, a poder votar. I hi ha una imatge molt gràfica que expliquem al llibre de la nit de l’1 d’octubre: un coordinador local del PdeCAT que ja se n’anava cap a casa i es va trobar amb una regidora de la CUP i es van abraçar, i això mai s’ho hauria imaginat. Per tant això, hem notat que en molts pobles gent que no es portava del tot bé ara tenen una relació diferent i jo espero que segueixi a llarg termini.

I per quan la pel·lícula?

Nosaltres ja ens plantem [riu], hem patit molt, hem hagut de córrer molt, hem dormit poc. Però seria increïble, és la història ideal, ho té tot: és divertida, té intriga i acaba bé. Jo crec que algú ja està preparant alguna cosa i jo seria la primera a anar-la a veure, a veure si algú s’anima.

Ton Casellas