Entrevista a Jaume Farrés, propietari de la Cistelleria Farrés

960

El Jaume Farrés i Vidal -de la Cistelleria Farrés- és molt més que una representativa icona d’un ofici i una botiga que ens diuen adéu; és i ha estat de sempre una persona summament compromesa amb la quotidianitat igualadina.

© Carmel·la Fotografies Arxiu Jaume Farrés

Tot un computable comunicador em convida, des de l’interior de la seva botiga, a una estimable conversa en la qual va trenant i entrellaçant el seu ofici de cisteller amb una testimonial participació de la vida de la ciutat.

Jaume, si bé ets el darrer cisteller d’Igualada i comarca; Cal Farrés va ser la primera cistelleria de la nostra ciutat?

No! Aquesta botiga i taller són una mostra més d’un ofici històric del centre d’Igualada que, després de l’anomenada Cistellera de la plaça del Pilar, on hi havia fet d’aprenent el meu avi, Jaume Farrés i Castellà, va veure un nou establiment quan es va voler plantar per ell creant la primera cistelleria Farrés, al número 7 del carrer de l’Argent, cap al 1900. Al cap de vint anys, però, va traslladar-la als baixos de casa seva, al passeig Verdaguer, 10. I, acabada la guerra, es va obrir -a l’antic número 14 del carrer Nou, que, després d’enderrocar el gran edifici municipal, es va convertir en el numero 28 de la plaça de la Creu- la cistelleria que ha arribat als nostres dies, Cal Farrés.

Com van ser els teus inicis en aquest ofici?

Tot i que vaig gaudir del privilegi d’anar als Maristes fins als 14 anys, mentrestant anava aprenent l’ofici. Ben aviat, sense altres opcions, em vaig dedicar a fer de cisteller i d’encanyissador; aquest darrer era un treball força dur ja que estava lligat al ram de la construcció i t’obligava a treballar habitualment a la intempèrie.

Ser encanyissador a principis del XX era un ofici d’especialistes. Com es vivia la dualitat cisteller-encanyissador?

Doncs, sense problemes! Si bé, el meu avi mai va deixar de ser cisteller; el pare, Jaume Farrés i Abadal, ja es va especialitzar com a encanyissador, en un temps en què el Modernisme imposava que els sostres es cobrissin amb teixit de canyís tot dibuixant la trama dels nous cels rasos. Després, vaig seguir jo al llarg d’uns anys de molta demanda fins arribar a l’inici dels 70, quan el món de la construcció va substituir el canyís pel formigó. Això em va tocar ben fort, en veure’m obligat a viure dels productes de la cistelleria que no donaven tant. De retruc, una dècada més tard, vaig haver d’assumir que, amb el gruix de les importacions asiàtiques, l’ofici d’artesà poc hi podia competir.

En un altre sentit, em consta que pel teu compte vas endinsar-te en el coneixement de la nostra llengua, oi?

Sí, vaig ensenyar català quan estava prohibit! Durant la Dictadura, l’escassetat d’ensenyants va propiciar que jo -amb els meus coneixements- pogués fer classes al Centre Catòlic, al Catequístic i més tard –amb certificat a la mà- a la Rectoria. L’Església es pronunciava en la salvaguarda del català.

Què et va portar a estar vinculat amb el Patronat Garcia Fossas?

Tot ve de quan la meva senyora, l’Aurora Cobeta i Soler, i jo vam ingressar a la Junta de l’APA, al 1969, arran de l’escolarització del primer fill. Seguidament se’m va convidar a ser el secretari; i, considerant aquell valuós llegat dels germans Garcia Fossas per a un ensenyament igualitari de tots els infants, mai no he desistit de fer extensiu l’esperit d’aquesta institució, de 1935.

I, la teva col·laboració amb Igualada Solidària?

Per raons d’apostolat, em vaig fer de Justícia i Pau en pro de les causes humanitàries; i, essent-ne membre, a propòsit de la creació d’Igualada solidària, el 1994, vaig voler implicar-me de ple a treballar amb aquesta comissió.

Què et va portar a ser del CECI?

La vinculació amb el CECI em ve d’una invitació de la Rita Marimon, de fa uns set anys. Aquí, he intentat contribuir amb el meu modest saber a ampliar les recerques sobre la història social de la ciutat.

Amb el teu adéu, Igualada es queda òrfena de cistelleries. Cal Farrés enterra una manera de ser i d’entendre el comerç de barri, com ho veus?

Què et diré… S’ha de ser realista! Cal Farrés tancarà portes, no sols per l’increment del lloguer i els impostos, sinó per l’escassa rendibilitat d’aquest tipus de negoci: un futur no gens desitjable per al meu fill, Xavier, que l’ha regentat fins ara. Cal reconèixer que “Els temps estan canviant” i, jo ja he tingut els meus grans moments.

Carmel·la Planell