“Els adolescents són agraïts, són sensibles, però els costa mostrar-ho”
Sóc mare, mestra i psicòloga d’adolescents. Treballo a l’Escola Anoia d’Igualada. El que més m’ha ensenyat és ser mare, és el dia a dia. He volgut ser psicòloga des de sempre, és la meva passió.
Per què vas encarar la teva professió cap a la psicologia juvenil?
La psicologia ha estat la passió de tota la meva vida. De petita ja volia ser psicòloga. Treballava en una escola de primària, amb nens i nenes i em va sorgir l’oportunitat de fer una substitució a l’Escola Anoia, amb nois i noies d’ESO i em va encantar. M’hi vaig quedar. M’agrada molt treballar amb adolescents.
Com definiries els adolescents d’avui en dia?
És una resposta complicada… Són persones que busquen, busquen alguna cosa; són molt agraïts i són molt més sensibles del que volen mostrar. Jo sempre dic que tenen una façana que és el que veiem, i al darrere un fons, que és el que no volen ensenyar. I si arribes a aquest fons, descobreixes persones meravelloses amb qui pots establir diàlegs apassionants. Aquesta recerca constant dels adolescents, a vegades la fan de manera poc adequada, maneres que fan mal als adults i aleshores se senten rebutjats. Però si s’aconsegueix una entesa, és molt gratificant per les dues parts.
En un món on estem permanentment comunicats amb tot i a tot arreu, hi ha manca de comunicació entre pares i fills?
Penso que moltes vegades sí. Crec que no parlem prou, però sobretot el que no fem prou els pares és escoltar, de forma activa, escoltar amb temps i ganes d’esbrinar què hi ha darrere de les paraules dels fills. Parlem poc i hi ha temes dels quals fa por parlar-ne. També cal pensar que moltes vegades els adolescents rebutgen parlar amb els pares i és la nostra tasca com a educadors saber trobar els moments idonis per fer-ho i no deixar-ho perdre, és fonamental. S’han de buscar aquells moments en què el noi/noia té ganes de parlar, està relaxat… I veurem que quan s’hi posen, parlar amb ells és molt enriquidor.
Les xarxes socials juguen un paper clau en la seva vida: positiu, negatiu…
Penso que en adolescents joves és més negatiu que positiu, és la meva opinió. Les xarxes socials són una eina que moltes vegades no saben utilitzar i els és massa fàcil entrar en problemes. Al meu parer un noi/noia de 12 anys no caldria ni que tingués mòbil. Són molt tendres, en les xarxes socials queden completament despullats davant del món i no tenen eines per combatre les possibles conseqüències d’un mal ús.
Creus que els pares han d’exercir un control sobre elles o amb el diàleg n’hi ha prou?
En adolescents penso que més que control, que és una paraula que sona forta, s’ha de saber i s’ha d’educar. Els nois i noies es fiquen en uns embolics impressionants: des de crear perfils falsos, parlar amb persones desconegudes… Tot allò que ens sembla que passa molt lluny, és real i els pot passar a qualsevol dels nostres fills si no estem, com a pares, una mica a l’aguait. S’ha de parlar molt amb ells i també s’ha de donar exemple.
La gran activitat que tenen els adolescents a les xarxes comporta perills com aquests recents casos de la Balena Blava. Quins són els senyals d’alerta que poden tenir els adults (pares i mestres) per detectar aquest tipus de problemes?
El primer gran error com a pares és creure que al meu fill no li passarà mai això. I en segon lloc cal tenir sempre les antenes posades. Si hi ha bona entesa amb els nostres fills detectarem canvis. A vegades som els pares que no volem veure les coses i mirem a l’altre costat. I també crec que si es treballés més a l’una amb l’escola ajudaria, perquè a vegades a l’escola també es detecten canvis o actituds que no són les habituals.
Les escoles estan fent una gran tasca de prevenció sobre temes com l’assetjament, les drogues, l’alcohol, hàbits en el menjar, el sexe segur… Potser s’està treballant més a les escoles que no pas a les llars?
Penso que si el treball que es fa a l’escola no va a l’una amb el que es fa a casa, no serveix de gran cosa. Aquestes feines principalment s’haurien de fer a casa. A casa s’ha de poder parlar de tots aquests temes, no fer-los tabú. A les xerrades que faig amb pares sempre els ho dic: els nois han de saber que a casa es pot parlar de tot, perquè sinó buscaran algú altre que potser no serà el millor conseller. Són els pares els que han d’educar.
Els nens i nenes d’avui dia es fan grans més aviat?
Hi ha estudis de pediatria que diuen que sí, que maduren abans. Des de les escoles ens adonem que de fa 15 anys a ara s’han avançat uns dos anys. La societat actual fa cremar etapes de la vida i és molt trist la poca durada que té actualment la infantesa. Els nois i noies agafen uns rols socials molt aviat que encara no els pertoquen.
Tenen il·lusions els adolescents?
Segur que sí. A vegades les perden o no saben trobar-les, però al cap dels anys, normalment, acaben sortint. Els educadors (pares i mestres) hem de saber estimar la vida i tenir il·lusions, i saber-ho transmetre als nostres joves. La manca d’il·lusió pot suposar una de les causes del fracàs escolar que hi ha a l’ESO, també agreujat per la poca responsabilitat es demana als nois per part dels pares. Són uns nois i noies molt sobreprotegits i a la vegada estan molt sols. No coneixen el fracàs perquè no se’ls hi deixa arribar. Se’ls ha d’ensenyar que dels errors també se n’aprèn i ajuden a créixer.
