Entrevista a Enrique Sánchez, comercial de packaging

248

“El packaging tot i ser molt important, és invisible”

Sóc un igualadí nascut a Madrid -de família vinculada al teatre- i català de conviccions. Estic casat, tinc cinc fills i quatre néts. Tota la meva vida professional he estat en el món del packaging i, excepte els dos primers anys, sempre a la mateixa empresa. El packaging és molt important per a l’economia de l’Anoia, però és invisible. Actualment estic jubilat, però no pas inactiu.

entrevista-contra-enrique-sanchez-packaging-veuanoiaQuè és el packaging?

Vestir el producte que poses a la venda. Abans hi havia botiguers que et venien el producte, però ara s’han de vendre sols entre mig de molts altres. Per això fem els packs. A més de ben presentats, els packs han de ser segurs i el producte ha de poder anar i tornar, sense fer-se malbé. Hem d’aprendre de la naturalesa. Si mirem les nous veurem que estan perfectament empaquetades dins la closca i podrien viatjar fins a la Xina i tornar, sense perdre les seves qualitats. O els pèsols. La natura els ha encapsulat d’un en un i quan obrim la beina trobem un pèsol perfecte.

La gent comprem per l’envàs?

La primera venda sí. Després la gent compra si li agrada el producte, però presentar-lo bé, és el pas imprescindible per arribar al client.

L’Anoia és un referent mundial en packaging.

Grafopack és de capital igualadí -família Valls- i són líders estatals en PLV. GraficPackaging és líder a nivell mundial en packs de cervesa. Són capaços de fer un envàs de sis botelles i disposen de màquines de tecnologia pròpia capaç d’envasar-ne quaranta mil per hora. Aquest i altres dissenys els fan tant Grafopack com GraficPackaging.

El packaging aporta molts llocs de treball?

A l’Anoia hi ha trenta-nou empreses d’arts gràfiques i del paper trenta-quatre. Entre les setanta-tres empreses tenen mil sis-cents treballadors. El tèxtil ocupa mil dues-centes setanta-cinc persones i el curtit sis-centes trenta-una.

D’on treuen el personal format per a treballar en un ram tan tecnològic?

Sempre m’he queixat que a Igualada no tenim FP de Packaging. Jo vaig a fer xerrades a l’escola d’arts i oficis Gaspar Camps on fan un curs més de disseny i arts gràfiques que de la tecnologia que es requereix en packaging. En aquest país les universitats són molt cares, però els universitaris quan acaben la carrera no troben feina. En canvi considerem l’FP com una mena de segona divisió, quan és el que més hauríem de cuidar.

Fer packs de productes alimentaris és una alta especialització?

Altíssima. A Igualada fem capses de bombons per a Nestlé. S’han de fer amb cartró i tintes que no alterin el gust i l’olor del xocolata i que mantinguin tots els estàndards de seguretat. Han de passar el test de Robinson que és molt rigorós i analitza tots els components de l’envàs i el procés de fabricació.

És un sector que fa molta innovació.

Contínuament. Fa trenta anys el senyor Jorba ens va fer dissenyar uns packs per a calçotets que no solament va tenir molt èxit, sinó que va revolucionar el món del packaging a Igualada. Amb ell va començar tot.

Hi ha aliments frescos que vénen simplement envasats al buit. També és packaging?

I tant! Encara que no ho sembli, és un envàs que dóna tota la informació que ha de donar i ho fa amb mínima inversió en material però màxima en producte.

Quin és el secret d’un bon envàs?

Que presenti de la millor manera i optimitzi al màxim l’espai a la lleixa i permeti economia en el transport. L’exemple contrari són les pizzes que hi ha al supermercat: cada marca és de diferent mida, encara que tinguin el mateix contingut.

És difícil entrar en marques com Nestlè?

No. El que cal és tenir la tecnologia adequada a les seves necessitats i saber resoldre els problemes que puguin tenir. Miri per exemple els cartrons de llet o vi, els tetrabric. En ser quadrats estalvien espai. Qui els va inventar no trobava fabricant capaç de fer-los. Els va fabricar i patentar ell mateix i es va fer multimilionari, sense voler. Tenia un problema i en resoldre’l, va triomfar.

Un home tan actiu com vostè, a què es dedica un cop jubilat?

Albert Einstein deia que la vida és com anar en bicicleta, sempre s’ha d’anar endavant i mai s’ha de deixar de pedalar. Miro de fer el mateix: pinto, faig xerrades, jugo al golf…

Jaume Singla