Entrevista a David Andrés, xef igualadí

119

“Els joves que érem a la gala Forbes, si en alguna cosa coincidim, és que som ambiciosos i ens autopressionem”

No vaig entrar al món de la cuina fins que tenia 20 anys. Ara soc xef i copropietari del Somiatruites i cap de cuina al restaurant Àbac de Barcelona, dues estrelles Michelin, on comparteixo cuina amb Jordi Cruz. Pocs anys després vaig ser considerat el millor xef jove de Portugal i Espanya en dues ocasions al concurs de San Pellegrino i ara he estat reconegut per la revista Forbes com el jove més influent d’Europa en l’àmbit de la gastronomia.

T’esperaves aquest reconeixement per part de la revista Forbes? El coneixies?

Doncs coneixia la revista Forbes, les seves llistes, però òbviament no me l’esperava. De fet, a la primera preselecció que van fer van agafar força gent per acabar fent la llista final i escollir el número 1 de cada llista. Van contactar via mail per fer-me un seguit de preguntes i jo abans de contestar el qües- tionari els vaig preguntar si era una broma, què he de ser jo dels 30 més influents d’Europa. Però bé, va seguir endavant, els vaig convèncer, tenien coneixença de l’ABaC, dels concursos i del Somiatruites.

Ets jove i has rebut molts reconeixements. Això et motiva o pot tenir un punt d’estrès o de pressió?

Bé això és un reconeixement a la feina de dos equips, de l’ABaC i el Somiatruites. Potser sí que et donen més responsabilitat, però la pressió i l’exigència se la posa cadascú al seu límit. Els joves que érem a la gala Forbes si en alguna cosa coincidim és que som ambiciosos i la gent ambiciosa s’autopressiona ella mateixa, no li crea pressió un reconeixement. Jo em vaig enamorar de la cuina, el xef que tenia em va fer estimar aquest ofici i ara és la meva passió.

Segons Forbes, ets un dels 10 joves “que canviarà Europa durant els propers 50 anys”. Com ho pretens fer dins el món de la gastronomia?

Jo els contestaria que són una mica somiatruites els de la Forbes [riu]. El que van valorar més de mi va ser doncs la valentia, aquest any volien premiar la valentia. Quan em presenten a mi no soc només el cap de cuina de l’ABaC, no soc només dos cops el millor xef d’Espanya i Portugal, sinó que encara em queda temps per emprendre i ser valent i obrir un negoci propi. A veure, sí que hi havia 300 preseleccionats, els 30 millors de cada secció, i clar que érem 300 joves i cadascú en el seu sector està fent un camí i segurament allà hi havia molta gent que a la llarga anirà creixent i en el conjunt sí que poden canviar Europa els propers anys. Personalment, sóc un simple cuiner que treballa dia a dia i que gaudeixo d’això.

Creus que ets una mica l’elegit o que has trobat el teu lloc ideal, o això ho pot aconseguir qualsevol si s’esforça i treballa?

Jo vinc del món de l’esport i mai he cregut en la sort. No he conegut mai cap esportista ni cap cuiner que fos l’elegit o que tingués el do. Si el Ferran Adrià ha sigut el número 1 i el més gran de la història és perquè l’home té una vida darrere i s’ho ha “currat” el que no ens podem imaginar. Si el Messi és el millor és perquè s’ha fet un fart de córrer que no l’atrapa ningú. Si m’ha arribat algun reconeixement, per petit que sigui, és perquè m’ho he treballat, m’ho he lluitat i m’ho he posat entre cella i cella. Però bé, als 20 anys no havia fet res de cuina, o sigui que tothom que es vulgui dedicar a això, amb esforç i sacrifici s’aconsegueix.

Tens nous reptes concrets d’ara endavant o simplement seguir treballant?

Estic on estic gràcies a treballar dia a dia i no pensar en el futur i en el passat, sinó en treballar dia a dia amb el meu equip i fer que tot això funcioni. I sobretot no pensar-hi, tot va venint i es va afrontant amb el màxim d’il·lusió. Vull dir, si fa un any m’haguessin preguntat si creia que arribaria a la final del món o que la Forbes em donaria aquest reconeixement hagués dit: “Però t’has pres alguna cosa o què t’ha passat?”. O sigui, no m’ho hauria imaginat mai, de mica en mica es van fent bé les coses i després és maco que t’ho recompensin.

Com defensaries que la cuina és art?

Considero que principalment és cultura perquè no només és art, és cultura de cada regió, de cada país. Llavors que hi hagi diversos restaurants que últimament n’hagin fet d’aquesta cultura gastronòmica un plus de bellesa, d’experiència, un plus de tot i que bona part de la societat ho consideri com a art, això diu molt dels xefs. He tingut sort que m’ensenyessin, que preparessin el camí, que fa 30 anys la cuina era una cosa i ara és una altra doncs és una gran feina. I haver aconseguit aquest canvi de mentalitat, que ens estiguem plantejant si és art o no, doncs és una feina que han aconseguit aquests grans xefs.

Suposo que amb les noves tecnologies, més recursos, cada cop s’investiga més, tot va més de pressa i això ajuda a crear aquest concepte d’art dins de la cuina.

El Joan Roca, que ha sigut un dels meus mentors i dels xefs amb qui he treballat, sempre m’ho ha comentat tant a mi com als xavals que té. Sempre diu la mateixa frase: “Sou la generació més ben preparada de la història”. O sigui la seva generació no tenien ni aquestes tecnologies, ni coneixements, ni accessibilitat als productes de tot el món. Ara tenim tecnologies, tenim internet, tenim la immediatesa de saber què està fent tothom al món, ho tenim tot, vaja. Les facilitats que tenim ara no les ha tingut mai ningú.

Ton Casellas