Entrevista a Carles Fernández Galí, futur Director de Fotografia

480

Em dic Carles Fernández Galí i sóc igualadí. Amb 15 anys, al Kursal, vaig tenir el regal de conèixer quina seria la meva professió. Als 19 anys vaig deixar el món del futbol, el meu pilar educatiu, per donar pas als estudis de Direcció de Fotografia. Vaig formar part de l’equip “Matar a Dios”, Premi del Públic al festival de Sitges.

Foto: Yoana Miguel.

Tens passió pel cinema des de petit o com és que et dediques a això?

Jo des de ben petit he jugat a futbol i amb 12 anys vaig fitxar pel Cornellà. Havia d’anar a entrenar 4 cops per setmana menys el dimecres i aquest dia lliure era com sagrat anar al Kursal a veure alguna pel·lícula. I en una de les pel·lícules, em vaig quedar a llegir els crèdits i vaig veure «Director de fotografia» i allò ho vaig detectar ja com una imatge, no com una paraula. Em vaig posar a investigar i vaig dir jo vull fer això. Tot i això, vaig seguir jugant a futbol fins a arribar a pràcticament semiprofessional però vaig dir que no a un projecte interessant que tenia, volia dedicar-me al cinema.

Avui dia el que ha estat el futbol ha estat un dels pilars bàsics en la meva educació i per la feina que faig, vaig aprendre a treballar amb la dinàmica de grup, capacitat de sacrifici, de lideratge… és un dels pilars, a part dels meus pares i de l’Escola Mowgli.

A més, en el món del futbol des de petit ja vaig veure com funcionava tot això a través de «txantxullos» i influències. El futbol m’ha educat molt bé per prevenir això, i per marcar-me objectius setmanals o a llarg termini, i això ho aplico a la meva vida. Ara tinc diversos projectes on he de desenvolupar unes parts creatives, unes parts tècniques, etc., és com si tingués un partit i un dia entreno físic, l’altra tàctica, etc.

Vaig deixar el futbol de cop i vaig tenir la sort que els meus pares em van donar suport en tot moment amb aquest nou camí, tot i que potser no ho compartien al 100%, van confiar en mi, sempre els estaré molt agraït.

Fins que finalment vas entrar a l’escola de cinema «Bande à Part».

Sí, em vaig estar mirant diverses opcions. Vaig anar a una masterclass de l’escola «Bande aPart» i va ser una lliçó de 4 hores del Lluís Aller i al sortir em vaig mirar mon pare i dic: he d’estudiar aquí i amb aquest mestre. Aller és un gran teòric i per mi un doctor del llenguatge cinematogràfic i un gran intel·lectual.

Encara que tinguis estudis, és difícil entrar en el món audiovisual?

Bàsicament són contactes. Quan estava a Bande à Part estava rodant amb gent del meu curs, dos cursos per sobre, gent que feia màster… En teoria els horaris eren 4 hores durant 4 dies i jo estava 10 hores durant 5 dies, vull dir em ficava en tots els projectes que podia. En això vaig tenir sort, vaig conèixer el Jordi Biosca que és com el meu germà gran en això, i va ser ell que en un tema de publicitat em va portar de meritori d’elèctric.

Vaig anar al departament de llum a posar focus, dirigir-los, treballar-los… i el «gaffer» d’aquest projecte, en Boris, és la persona que després d’aquell rodatge m’ha continuat trucant i m’ha fet un dels titular del seu equip. De fet, gràcies a ell vaig treballar per la pel·lícula «Matar a Dios». A partir d’aquí és anar fent, un dia fas una substitució, fins que directament t’arriben diferents projectes a les teves mans i delegues els que no pots fer.

Veig que va molt d’anar amb equip això.

Per mi el més important és l’equip, l’execució de la llum molts cops té necessitats de temps, coordinació, etc. En aquest cas és bàsic per complir amb els «timings» del pla de rodatge, són jornades molt llargues, en diferents moments no hi ha temps… però s’ha de fer. Després estàs aturat esperant una bona presa d'”acting” o simplement apareix un contratemps o imprevist de qualsevol departament, no hi ha una dinàmica fixa. A partir d’aquí, i en un altre projecte seleccionat a Sitges, «Cunetas» un curt sobre una familia en la Guerra Civil… havia de formar equip i vaig retrobar-me amb un excompany de classe, en Pau Ramirez, on juntament amb l’Eloi Teixidor i altres hem format equip. Si amb algun de nosaltres li surt una publicitat, videoclip o qualsevol feina fem equip i anem de la mà. Un dia un és el cap d’equip i els altres treballem per ell i un altre dia tens la gran sort de donar feina a companys i amics. Al final no només és donar feina, és donar l’oportunitat de treballar amb cert director de fotografia o treballar amb un artista conegut, és increïble!

Foto: Yoana Miguel.

Ara “s’està confiant” amb la gent jove i és una veritat a mitges, som gent que hem estudiat, que coneixem la pedrera directament i estem disposats a tenir experiències. Com tot el positiu és l’important i al final l’increïble són les responsabilitats que pots arribar a tenir en un projecte on 20 anys enrera difícilment podries tenir. A dia d’avui potser no es respecta el gremi, però tots són maneres de veure-ho. Per exemple, jo puc estar treballant de cap d’equip en un projecte més modest a nivell de producció, però en un altre projecte puc estar a la disposició d’un bon cap d’equip i allà aprens d’un mestre o la figura d’algú amb més experiència, s’ha d’estar viu! Els elèctrics no han d’executar, han de pensar, això diu en Boris.

Al final el creixement individual no és viable sense el grup, sense la paella en un dia lliure i valorant la feina feta: errors, encerts… sempre cal ser autocrític amb tu i els teus.

Quina és la teva feina concretament?

Idealment fer de Director de Fotografia però a dia d’avui del que estic treballant més és de «gaffer» i «spark» cap d’elèctrics i d’elèctric.

El Director de Fotografia és el que fa el disseny creatiu de la llum les atmosferes… Decideix amb quin suport es rodarà (càmera) per tal de donar un “look” o un altre a la història, vetlla per la imatge que el projecte – i sota el meu punt de vista no el director – demana.

El «gaffer» o cap d’elèctrics, és el responsable de l’execució de l’esquema de llum, coordinar amb l’equip d’elèctrics, on el Best Boy és el segon. l l’»Spark» o elèctric és el que executa les ordres del «gaffer».

He fet tot tipus de projectes en gran part d’elèctric i últimament moltíssim de «gaffer» ja siguin videoclips, de Carlos Ares, Ada Van, La Mafia del Amor entre d’altres.  També publicitats des d’una d’olives per la India a Macallán o del Celler de Can Roca. Com a elèctric he participat en pel·lícules com «Matar a Dios», «El año de la Plaga» o «Mira lo que has hecho» la sèrie de Berto Romero.

I com ho fas tot això a la pràctica?

Com a «gaffer», t’arriba un projecte, el director de fotografia vol desenvolupar un “look” o una atmosfera de llum concreta, t’ensenya referències, i a partir d’aquí tu treballes. Vas a les diferents localitzacions, on executes una localització tècnica on dissenyes l’esquema de llum i d’on a partir d’aquest fas una llista de material per fer les estructures de grip on aniran els aparells i la resta de material auxiliar per treballar la llum; des de la direcció, la textura, la intensitat… ja sigui filtrar-la, difuminar-la, retallar-la perquè només afecti en un lloc concret, etc. A més he de vetllar per la seguretat del set de rodatge, tant de l’equip artístic com tècnic.

Aquestes llistes es converteixen en un pressupost un cop ho envies a la casa de lloguer de material. Aquí comença el ballet amb producció que sempre colla perquè redueixis el pressupost de llum. Aquí és on directament has d’intervenir en decisions de com faràs l’execució de l’esquema o directament parlar amb el director de fotografia i dir-li que ha de prescindir d’un efecte de llum o d’un aparell projector de llum concret per culpa del pressupost que disposa el projecte o el departament.

En rodatge bàsicament és l’execució, ensenyo l’esquema de llum de tots els sets a l’equip i a través del walky-talky els vas dirigint, també hi ha el «bestboy» que possiblement està amb altres elèctrics treballant en un altre set on es rodarà després i van treballant perquè un cop l’equip arribi allà no s’hagi d’esperar al departament de llum, el que en diem, «prelights».

Un dels teus últims projectes més potents ha estat «Matar a dios», aquí quina tasca feies?

Feia d’elèctric amb el Boris. Allà és un dels moments on començo a aprendre més enllà de la forma acadèmica de rodar. Es va fer una molt bona feina i al final el públic de Sitges ho va veure així.

Això anava a dir, ha estat una pel·lícula premiada amb el Gran Premi del Públic al festival de Sitges. Què en treus d’aquest mèrit a nivell personal?

Sóc molt autocrític, i en aquest cas creativament no vaig poder aportar a causa del càrrec que tenia, però en aquest projecte vaig assumir i fer bé el que em tocava, en Boris i tothom del departament de llum estava content amb la feina feta.

Al final celebro que en la meva primera pel·lícula professional on només havia d’estar a l’inici uns 3 dies vaig acabar formant part de l’equip de llum els 20 dies de rodatge. Vam anar a Sitges i vam gaudir de la pel·lícula amb tot l’equip. Va ser increïble. Que la meva primera pel·lícula arribi a Sitges i guanyi el Gran Premi del Públic havia de passar!

Et pot obrir portes aquest reconeixement?

Directament no, però si al director de fotografia li surt una altre projecte doncs segurament
se’ns emportarà al mateix equip que vam treballar a «Matar a Dios». De fet, després d’aquella pel·lícula el mateix equip de llum -amb algun canvi- vam fer dues pel·lícules més i diferents públics. Però és això, al cap i a la fi és estar dins el cercle i guanyar-te la confiança, les oportunitats i créixer en equip.

A tu el que més t’agrada és fer ficció? Quins projectes et motiven més?

Hi ha setmanes que et truca algú per fer un «fashionfilms» o un vídeoclip i a mi m’encanta fer-ne també. Però jo estic aquí perquè em vaig enamorar del cinema i per aquí és on vull anar construint i vivint el meu camí.

Pel que fa a la creativitat en una pel·lícula tens més a dir, generes amb l’equip una família, són molts dies de rodatge i això és el que em motiva. M’agrada que el contingut que del que estigui rodant sigui real i el cinema ho té. De totes maneres, a vegades va bé i tot fer altres projectes perquè són més curts i molt variats: un dia estàs a la muntanya, un dia en plató, un dia en un pis de Rambla de Catalunya increïble i un altre dia fent un rodatge nocturn al carrer amb unes condicions pèssimes.

És una feina generalment temporal, uns mesos treballeu molt i després no tens res a fer.

Li diem muntanya russa, puc estar 20 dies rodant i després 2 setmanes sense feina. Però aquests dies lliures els dedico a projectes personals, ara mateix tinc 8 projectes en fase de postproducció. Tinc el meu projecte personal que és un curt de 20 minuts i d’altres videoclips i «fashionfilms». La meva prioritat a dia d’avui és dedicar-me al treball, a la indústria i al mercat, per poder progressar i fer nous contactes i tenir noves i millors oportunitats pel que fa a responsabilitats però sobretot a nivell creatiu. Però també amb la serenitat de cuidar els projectes propis perquè al dia de demà aquests seran els que et representen i d’on més crítica real tindràs per seguir creixent, com a tècnic i creador.

Imagino que el finançament és la principal barrera de les produccions, perquè d’idees no en falten.

Sí, al final és un tema de diners. T’has de guanyar les garrofes, molts cops per sort doncs amb les empreses de lloguer com sempre treballo amb la mateixa et poden donar un cop de mà però tampoc et pots agafar a això. Internet ben utilitzat et permet fer campanyes de finançament de Verkami, però al final són pocs els que paguen: família, amics i veïns. Encara que des de productores i en el meu cas es poden aconseguir beques d’òrgans com l’ICAA, el ICEC, entre d’altres, siguin nacionals o internacionals.

Foto: Yoana Miguel.

Al principi toca posar diners de la pròpia butxaca i invertir en projectes que et donin resultats per representar-te, d’aquesta manera poder tenir un mínim de mitjans per gestionar a l’hora de fer un projecte.

Quin futur ideal t’imagines professionalment? Allò que diguis, he tocat el cel.

Honestament, no crec que mai em senti que estic tocant el cel, però el meu objectiu i necessitat seria ser director de fotografia en cinema. També tinc al cap fer algun projecte de llum d’una casa. Però tot, si un vol i amb sacrifici, arriba i arribarà.

Una feina així creus que ha de ser vocacional?

Completament, si no no arribes al segon dia per no dir al final de la jornada. Has d’entendre els ritmes que et suposa a nivell de treball però també a nivell personal, el meu cap de setmana tant pot ser un dimarts i un dimecres com no tenir-ne o com estar lliure 10 dies. Estiguis al nivell que estiguis al final sempre serà una muntanya russa. «Vivir rodando» que diuen, no és una feina sinó una manera de viure.

Per acabar, He de fer una citacó de Wim Wenders, aquesta adaptada:
“A cinematographer is someone literally drawing with light.
A man writing and rewriting the world with lights and shadows”.

Ton Casellas