Entrevista a Antoni Costa, propietari de la Joieria Rellotgeria Costa

302

“El meu pare em va ensenyar l’ofici, l’etica i el tracte als clients”

Vaig néixer a Igualada el 1953. Fa cinquanta anys que treballo de joier i rellotger. Em jubilo de la botiga i deixo pas la meva filla Teresa Costa i al Sergi, el meu gendre, que continuaran amb la tradició familiar. La tercera generació de Joieria Costa. Col·lecciono monedes, claus antigues, càntirs de Manises i, naturalment, rellotges.

Vostè va heretar la vocació del seu pare?

El meu pare, Antoni Costa, va venir a Igualada el 1946 a treballar de joier i rellotger a Cal Margets. Tenia l’ofici de rellotger, joier i òptic i divuit anys després de començar a Cal Margets es va plantar per ell aquí al carrer Sant Simplici. El pare va aprendre l’ofici a Barcelona al carrer de la Princesa però quan va muntar la seva botiga a Igualada no va voler tocar l’Òptica i es va centrar en la rellotgeria i la joieria.

Quin tipus de rellotge veneu?

De tot tipus. Ara són tots de quars i gairebé no en queden d’automàtics. N’hi ha de tots preus, perquè tothom té diversos rellotges i els canvia segons com es vol vestir.

Arregleu rellotges?

Avui en dia pocs rellotgers arrangen rellotges, sobretot si són antics. El que fan és enviar-los a tallers de fora. Nosaltres continuem arreglant-los i si són antics i no hi ha peces, les faig al torn.

I en joies? Quin tipus de peces veneu?

La joieria de qualitat, de preu alt, ha baixat a causa de la crisi. Ha crescut la venda de joies d’argent. Nosaltres comprem als millors fabricants i també faig les meves pròpies peces. També venem en exclusiva joies d’un fabricant que té molts premis i fa joieria d’autor.

Amb el canvi de generació –la tercera- com canviarà l’estil de Joieria Costa?

Jo sempre he estat un joier de línia clàssica. Ara, amb la nova orientació i reestructuració de la botiga, els fills li donaran una nova línia més moderna amb molt bones marques. Té un aire mes fresc i juvenil. En tot cas he mirat de donar-los el meu exemple com el meu pare me’l va donar a mi. Em fa molta il·lusió que després de cinquanta anys d’ofici pugui passar-li el testimoni a la meva filla.

Les joies han fet el camí a la inversa a causa de la crisi? És a dir venen clients a vendre-li les joies per a obtenir diners?

Tinc clients molt bons i molt fidels, però si algun hagués passat una mala temporada i m’hagués demanat de comprar-li les seves joies, jo no ho diria mai, per discreció i fidelitat al client. En tot cas les joies conserven sempre el seu valor i en cas de necessitat poden ser una sortida puntual. Imagini una persona que va comprar una joia els anys seixanta. L’ha ha lluit una colla d’anys i ara, si la ven, en traurà molts més diners del que li va costar. Una joia és sempre un valor estable.

Que va aprendre vostè del seu pare?

Moltes coses, a més de l’ofici. Als set anys ja desmuntava despertadors i als deu ja sabia muntar-los. Em va ensenyar una ètica, un saber estar amb el client. Va ser un home molt seriós i responsable que mai va abusar dels clients. Sempre he mirat de seguir l’exemple del pare.

Heu estat sempre al carrer Sant Simplici. No ha tingut la temptació d’anar a un altre carrer més comercial?

Hem tingut dues botigues però sempre al mateix carrer. El problema és que la decisió de l’ajuntament de posar càmera a l’entrada del carrer ens ha fet perdre molta clientela. És un perjudici molt gran. De vint-i-dues botigues que tenia aquest carrer només en quedem sis: els que som propietaris de l’edifici on estem. Si haguéssim de pagar un lloguer ja hauríem tancat.


Vostè és un gran col·leccionista.

Tinc una molt bona col·lecció de rellotges i m’agradaria muntar un museu del rellotge per poder-los ensenyar. També col·lecciono claus antigues, en tinc més de mil, i més de quatre-cents càntirs de Manises. Vaig començar a col·leccionar-los als dotze anys i ara que em jubilo, espero gaudir de les meves col·leccions.

Com va començar?

Els pagesos de la comarca li venien monedes d’or o plata al meu pare que les fonia i fabricava joies. De tan en tant jo en veia alguna que m’agradava i li demanava. D’aquesta manera vaig arribar a tenir una bona col·lecció de monedes antigues. Més tard vaig començar amb les claus de porta i després amb els càntirs.

És difícil reunir tants rellotges de col·lecció?

Alguns me’ls han regalat amics i clients, altres els he comprat en fires i antiquaris. Viatjo molt a França on hi ha moltes peces extraordinàries.

A partir de quina antiguitat un rellotge és de col·lecció?

A partir de cent anys, però ha de tenir molt bona qualitat. Tot el que tinc són rellotges de corda, naturalment.

Si tornes a ser jove tornaria a fer-se joier/rellotger?

Sense cap mena de dubte. Tornaria fer el mateix.

Jaume Singla