Entrevista a Albert Rossell, periodista i autor de “Savis Caparruts”

337

“Els capgrossos d’Igualada tenen el cor més gran que el cap”

Tinc 43 anys i sóc d’Igualada. Periodista de professió, dirigeixo l’agència de comunicació Mind and Body, adreçada al sector de la salut natural. Sempre dic que pertanyo a una família de lletraferits,  molt vinculada a la cultura de la ciutat, amb 16 llibres publicats. Dilluns presento “Savis Caparruts”, uns contes amb els capgrossos d’Igualada de grans protagonistes, il.lustrat per l’Elisabet Serra.

albert rossell2

Et dediques tot el dia a treballar pel sector de les teràpies naturals, i escrius un llibre sobre capgrossos… Per què?
En la mesura que el temps m’ho permet, escriure és una afició que sempre he tingut.  Em vaig dedicar al Periodisme perque savia que m’agradava escriure. Jo no era un apassionat de la ràdio, ni volia ser corresponsal de guerra… Simplement m’agradava escriure i comunicar. També m’hi van ajudar molt les mestres de l’institut Eugènia Minguillón i Maria Enrich, que ensenyaven literatura castellana i catalana, respectivament.

I et vas decidir a escriure contes.
En un dels moments més expansius de la meva vida vaig escriure un primer conte, dedicat al capgròs Rufus. Era l’any 2006. Sempre he pensat que calia fer la història de tots els quatre capgrossos d’Igualada, que va crear el Llorenç Miquel. Trobava que no hi havia cap història al seu darrere, i que era per a mi una assignatura pendent.

I al final tot plegat s’ha convertit en una realitat.
Sí. El conte del Rufus el vaig presentar a un concurs de narrativa breu, de contes infantils. Ja llavors pensava que era una feina inacabada. De fet, els altres tres contes els vaig finalitzar l’hivern del 2013. I ara es publiquen. Els contes els vaig presentar fa un temps a l’Ajuntament, com a donatiu a la ciutat, perque me l’estimo, Igualada… Al final es va fer realitat la millor de les opcions possibles, que és veure’ls publicats. Estic molt agraït al regidor de Cultura, en Pere Camps.

Per què, el títol de “Savis Caparruts”? I per què contes, i no una novel.la, o poemes?
Doncs perque cadascú, dins de la seva caracterització, és un gran coneixedor del seu món. Tots quatre són molt fidels a la seva manera de pensar. Crec també que la prosa se’m dóna millor que la poesia. He decidit fer contes bàsicament per una qüestió de temps, perque un relat curt el pots fer en menys estona que una novel.la, que requereix molta més preparació. A més, també et dóna la satisfacció de veure que vas acabant el que vas començar. Però també tinc projectes en marxa en l’àmbit de la novel.la.

Uns contes per a nens?
Crec que el més addient és que els nens els llegeixin amb els seus educadors, ja siguin els pares o els mestres. Casascun d’aquests personatges transmet uns determinats valors i moral, que potser els nens no els poden acabar d’entendre del tot. Millor si estan acompanyats.

Què els hi veus, als Savis Caparruts?
Tenen el cor més gran que el cap. Això d’entrada. Tots quatre són diferents. El Rufus me’l vaig imaginar com un traginer, molt savi i jovial, que sempre dóna consells a tothom. El Mosca l’aviador és un nen que té la dèria de voler volar, i al final se n’acaba sortint. Per a mi Petra l’encantadora és un personatge que té unes dots especials per a poder encissar la gent, i per a curar-la. En la seva època potser li diríem una “curandera”, però ara potser seria millor una naturòpata, o quelcom similar. I el Martingales me l’imagino com un músic que sap aprofitar qualsevol cosa que troba, tota mena d’andròmines, per a fer un instrument de música….

I tots quatre tenen relació entre ells.
Són tots ells coetanis. De fet, els contes estan tots ambientats en el primer terç del segle passat. Les quatre històries que explico en el llibre estan entrellaçades, és a dir, cadascuna dóna pas a la següent. És igual que comencis a llegir pel segon conte, que pel primer, tercer, o pel quart.

Creus que es coneixen prou, els Capgrossos d’Igualada?
Els infants sí, que els coneixen. I els pares que tenen canalla petita, també. Des de ben principi em van cridar l’atenció. M’agradaria que ara que tenen, es podria dir, una “ànima” al darrere, servixi per a donar-los encara més força i protagonisme.

Jordi Puiggròs