Entrevista a Agustí Coll i Eva Galtés, en motiu del 40è aniversari de ” Xarxa” Igualada

261

“Els nens i les nenes d’Igualada han après i aprenen a gaudir del teatre”

Enguany se celebra el 40è aniversari de Xarxa Igualada que tindrà el proper cap de setmana de 17 i 18 de febrer, la seva festa grossa, amb dos dies farcits d’actes. Per parlar sobre aquests anys en què molt infants igualadins han pogut gaudir de bon teatre a la ciutat ens hem reunit amb l’Agustí Coll, un dels membres fundadors de Rialles Igualada (precursors de Xarxa) i l’Eva Galtés, actualment qui està al capdavant de Xarxa Igualada.

Com van ser els inicis, ara fa 40 anys?

Agustí Coll: Realment no són 40 anys de Xarxa, sinó que del 1978 fins el 1995 formàvem part de Rialles, sota l’aixopluc d’Òmium Cultural. Després hi va haver un trencament, van ser uns anys convulsos i vam marxar d’Òmnium. Aleshores va néixer la Fundació Xarxa. Dels 52 grups de Rialles que hi havia a tot Catalunya, en vam marxar 45. Cal recordar que va ser bastant difícil que canviar el xip de la gent, perquè molts continuaven anant a Rialles, quan en realitat venien a Xarxa, però es va haver de treballar de valent perquè ens havien prohibit fer servir el nom de “Rialles”.

Rialles, en els seus inicis va començar a Barcelona, on feien diverses activitats culturals en suport als presos polítics que hi havia en aquella època (com es pot veure, tot torna…). Aquestes activitats es van obrir també a Terrassa i algú va veure que seria important repartir-les pel territori català. Igualada és un dels primers cinc municipis de Catalunya en que es va crear Rialles, juntament amb Manresa, Olot, Vilafranca del Penedès i Badalona. Després ja va començar a créixer fins arribar als 52 municipis.

Qui formava part del grup inicial de Rialles en aquells moments?

A.C.: La primera reunió que vam fer (a la Cooperativa, ara Teatre de l’aurora) la va convocar el regidor Carles Domènech que ens va proposar a una colla de gent la idea de crear un grup Rialles. La M. Àngels Castelltort, també regidora a l’Ajuntament, hi va apostar fortament. En aquells moments jo tenia un grup de teatre i vaig comentar que si trobava algú que s’animés es podria tirar endavant. Vam anar donant veus i s’hi va apuntar el Jordi Dalmau.

Som dels pocs pobles que de la gent que va començar encara n’hi ha que en formem part, com és el cas del Jordi Dalmau i jo mateix perquè l’habitual és que formis part de l’associació una època determinada de la teva vida, normalment quan tens fills petits, i després ho deixis. Per això hi ha passat molta gent.

Era complicat trobar teatre en català per a nens i nenes en aquests inicis?

A.C.: Sí molt, perquè no hi havia massa companyies. Cal tenir en compte que Rialles es va crear com una reivindicació del teatre en català i de la llengua catalana, per tant els primers grups de Rialles no només estaven encarats al teatre en català sinó que també es va apostar fermament per fer projeccions de cinema en català. Importàvem pel·lícules de fora, sobretot de l’Est, juntament amb dues entitats més, Drac Màgic i Cavall Fort, i en fèiem el doblatge al català. I això ens servei per completar la programació.
Rialles sempre va apostar per la programació estable.

Com funcioneu actualment?

Eva Galtés: Ara som un grup de 14 persones, tots voluntaris. Seguim funcionant com s’ha fet sempre: ens repartim les tasques i treballem coordinats.

Quins criteris se segueixen a l’hora de triar els espectacles que programeu?

A.C: Els criteris són sempre intentar buscar equilibris. Si un programés el que li agrada seria un bon programador per ell mateix però segurament no coincidiria amb els gustos de la gent. Dit d’una altra manera: un pot tenir un criteri com a espectador i un altre com a programador. Intentem buscar el millor que hi ha en teatre infantil, buscar un equilibri entre la professionalitat i la qualitat. En el ventall de mon del teatre infantil hi ha de tot: teatre, màgia, titelles… i hem de triar el que ens sembli millor.

Quina ha estat l’evolució del teatre familiar durant aquests anys?

A.C: Ha canviat molt; hi ha coses que han millorat molt i d’altres no tant. Actualment hi ha molts grups de teatre infantil però no tots tenen prou qualitat. Això és degut a les grans fornades de nois i noies que surten de les Escoles de Teatre i que no poden optar a entrar en les companyies teatrals d’adults. Per altra banda el nivell de qualitat de les interpretacions ha pujat molt encara que particularment trobo a faltar molt teatre de text, que s’ha perdut. Els nens i nenes d’avui dia no estan acostumats a les obres de teatre en què es parla massa i es cansen, és un problema educatiu. Actualment en teatre infantil hi ha millors actors però en canvi no hi ha directors, no hi ha autors, i això és una gran manca, perquè distreure la canalla sembla fàcil però no ho és gens.

I el públic, com a evolucionat?

E.G: Ha evolucionat avall pel que fa a assistència, però cal tenir en compte que hi ha molt oferta lúdica i s’ha de triar. Havíem passat uns anys molt bons, però ara va a menys.
També hem denotat que cada vegada vénen nens més petits al teatre, moltes vegades en edats que encara no són les idònies i en canvi nens de 8-9 anys en venen cada vegada menys. Actualment la mitjana d’edat de nens que assisteixen al teatre és de 5 anys.

A.C: Penso que anar al teatre amb els fills tan petits s’ha convertit més en un acte social per als pares que no pas que el nen en tingui encara necessitat.

E.G: També és cert que els nens i nenes s’acostumen a anar al teatre, a escoltar, a saber-se estar quiets…

A.C.: Aquest fet també fa que s’infantilitzin una mica les sessions perquè si el públic és de tan curta edat, has de programar coses que siguin més adients per ells. I això fa que els nens més grans tampoc s’ho passin bé. Els pares, en general fan poc cas de les vegades que especifiquem l’edat recomanada de l’obra que programem.

Igualada té una molt bona tradició teatral familiar. Penseu que això es reflecteix en créixer aquests nens?

A.C.: Sí, i a més els nens aprenen a veure i gaudir d’un espectacle i això, en els llocs on no es fa habitualment teatre infantil es nota, perquè no hi ha aquesta educació teatral. Les companyies que venen ho noten i ens ho fan saber.

E.G.: La tradició familiars de portar els fills al teatre continua. Aquells a qui els nostres pares ens havien portat al teatre de petits, ara hi portem els nostres fills.

Potser una etapa més complicada de cobrir és d’adolescència.

E.G: Totalment.

A.C.: A més és molt difícil de resoldre tot i que s’hi està treballant molt, però els adolescents tenen altres prioritats que el teatre. Quan als joves els interessa una obra en concret la van a veure, però és poc.

E.G.: Alguna vegada que hem intentat programar una obra per a nois i noies, i el programa ho especifica, ens segueixen venint nens petits.
Oferir teatre de qualitat a uns preus assequibles deu costar una mica. Com us ho feu?

A.C.: És molt difícil, però tenim i hem tingut sempre una ajuda importantíssima de tots els ajuntaments que ha tingut Igualada, siguin del color que sigui, ens cedeixen la infraestructura i el personal del teatre i nosaltres els estem facilitant una feinada que sinó haurien de fer ells, per tant, és una bona entesa.

E.G.: A vegades però és complicat i el tema de l’IVA cultural no ens hi ha ajudat gaire, sumat a més a la crisi.

A.C.: Una cosa important que tenim com a associació, i quan érem Rialles, també, és la manera de treballar. Les companyies que nosaltres contractem saben que el dia X cobraran religiosament la seva feina i per ells és molt important.

A Igualada tenim la gran sort de tenir la Mostra de Teatre. Vosaltres en vàreu ser els precursors.

A.C.: Xarxa és la mare de la Mostra de Teatre, però els fills creixen i s’emancipen. Un moment complicat va ser quan a instàncies de l’Ajuntament -en aquella època en mans del tripartit- la Mostra va passar a la Generalitat, perquè la jugada no es va fer prou correctament. Ara bé ni Igualada ni la Mostra en van sortir afectades.

La Mostra, inicialment, la va crear Rialles i quan ens vam separar cadascú va continuar amb la seva Mostra, una es feia a Cerdanyola i l’altra es va fer a Igualada. Es va arribar a un acord amb l’Ajuntament i durant molts anys Xarxa va fer la Mostra de Teatre i un bon dia, per qüestions polítiques, va interessar que la Mostra passés a la Generalitat i vam deixar de ser els organitzadors.

E.G: Actualment seguim col·laborant en l’organització de la Mostra. El nostre voluntariat, una vuitantena de persones, ajudem a que els quatre dies de fira tot funcioni correctament.

Cristina Roma