Jaume Singla
L’esquerra espanyola no serveix per a res. Ni guanyant les eleccions n’aprenen. Només a un frívol com Pedro Sánchez, se li pot acudir que després de guanyar en un sol any, una moció de censura, unes eleccions generals i unes municipals, tornar a convocar eleccions tot renunciant a formar govern.
A la moció de censura, Pedro Sanchez, com a bon socialista espanyol, va fer una pila de promeses: derogació de la reforma laboral del PP, derogació de la Ley Mordaza, millora de les pensions, treure les “concertinas” de la tanca de Melilla, publicar la llista de l’amnistia fiscal i la cirereta del pastís: la remoció de la mòmia de Franco, fora del Valle de los Caídos.
Més d’un any després, com a bon socialista espanyol, no ha complert absolutament res del que va prometre. Res. Fins i tot s’ha permès de renovar un títol nobiliari als hereus de José Antonio Primo de Rivera. El que no ha fet és pagar els diners pendents a la Generalitat de Catalunya, prevista als pressupostos generals de l’Estat, amb l’excusa que és un govern en funcions.
Pedro Sánchez pot passar a la història com l’únic president del govern que no ha guanyat una sola investidura i tot i això tal vegada ocupi el Palacio de la Moncloa durant gairebé dos anys. Com que no ha estat capaç de bastir una majoria simple al Congreso de los Diputados, s’han tornat a convocar eleccions per al 10 de novembre. Les segones generals d’aquest any que ja hem tingut municipals i europees.
El secretari general del PSOE és especialista en passar les culpes de tot el que li passa, als altres. Ja sigui Pablo Iglesias, Alberto Carlos Rivera o als catalans així en general, sempre té algú a qui atribuir els seus fracassos. En la nova campanya electoral –ja ho hem començat a veure- els catalans tornarem a ser els culpables de tot i Catalunya serà el gran perill.
Els ciutadans patim per un cantó, la inutilitat dels polítics espanyols i per l’altre les decisions de jutges prevaricadors. Mentre els condemnats de Blanquerna -4 anys després de sentència ferma- segueixen lliures, els nois d’Alsasu porten més de mil dies de presó. Mentre Jordi Cuixart només té sis hores per conèixer el seu fill nou nascut, el cunyat del rei pot sortir de la presó dos dies a la setmana. Mentre els diputats del PSOE, PP, Ciudadanos… segueixen cobrant els seus sous sense fotre brot, l’atur creix i castiga a la classe treballadora.
En un país que té dos reis (el Preparao i el Emerito), dues reines (la banyes i la que les posa), un president i 12 ministres en funcions, 350 diputats, 265 senadors, 52 delegados del gobierno, desenes de milers de polítics professionals (que no fan altra cosa, vull dir), el poble es veu obligat a tornar a votar perquè a l’Ibex35 no li ha agradat el que vàrem votar a l’abril.
Entre inútils i prevaricadors, Espanya no té remei.
