Ens repetim i ens repetim – Pere Prat

0

dia_del_padre.jpg Massa sovint ens deixem convèncer pels que prediquen que tot és un desastre. Que estem en una situació tan caòtica, que no hi ha sortida. I malgrat saber reconèixer les moltes coses que no estan bé, l’actitud no ha de ser derrotista, sinó de lluita per millorar-les. I no sempre es fa. Només cal llegir alguns testimonis històrics referits a la joventut, que és probablement un dels segments de població més sensibles. En un vas de terrissa de la època Babilònica, trobat en unes excavacions vora de Bagdad, Síria i amb més de 4000 anys d’antiguitat, hi ha escrit “Aquesta joventut està malmesa fins el fons del cor. Els joves són malfactors i vagarosos. Mai seran com la d’abans i no seran capaços de mantenir la nostra cultura”. I tenien raó. No queden més que ruïnes de l’esplendor, dels Jardins Penjats i dels coneixements que aleshores eren un referent del món civilitzat. Dos mil anys més tard, un sacerdot egipci va deixar constància en una estela de pedra calcària que “El nostre món ha arribat a un punt crític. Els fills ja no escolten als seus pares. La fi del món no pot estar lluny”. I també la va encertar. L’Egipte que encarnava la seva dinastia no va tardar en esfondrar-se. Però el Nil segueix a través del desert, fins desembocar a la Mediterrània. Vuit-cents anys abans de Crist, Hesíode deia que “Ja no tinc cap esperança en el nostre futur, si la joventut d’avui és la que ha de prendre el poder el dia de demà”. Tres-cents anys més tard Pitàgoras deia que “educar, no és donar una carrera per viure, sinó trempar l’ànima per enfrontar-se a les dificultats de la vida”, però sembla que no n’hi fessin massa cas, perquè Sòcrates, un segle més tard, encara deia que “la nostra joventut li agrada el luxe i està mal educada. No fa cas a les autoritats, ni té respecte per la gent gran. Els nostres fills són uns veritables tirans que no es posen drets quan una persona d’edat entra. Responen malament als pares i són senzillament dolents”. I pocs anys més tard, va ser Platò qui magistralment ho va definir. Ell s’adona que els pares han estat fills abans i la majoria dels fills acabaran sent pares més endavant. “El pare té por dels fills. El fill es creu igual als pares i no té per ells ni respecte ni temor. Ell només vol ser lliure. Els mestres tenen por dels alumnes perquè aquests no els valoren i els insulten. Els joves volen immediatament el lloc dels seus majors. I aquests, per no semblar d’una altra època o despòtics, consenten en la seva dimissió. I com a compendi de tot plegat, en nom de la llibertat i de la igualtat, queda l’emancipació dels sexes”. Poc han canviat les coses en els dos mil cinc-cents anys de la nostra era. La paritat entre sexes ha avançat, però no s’ha aconseguit plenament. I no tothom valora igual els mitjans per aconseguir el patrimoni intel·lectual i material. Ara falta treball i hi ha poques sortides professionals. Es reclamen llocs adients als estudis que han fet i sovint també una posició social que no s’han guanyat. Res diferent del que durant mil·lennis s’ha anat produint. Però ara no hi ha ni guerres, ni un món per reconstruir, però sí una societat on costa fer-se un lloc. Hi ha molta gent a l’atur. En èpoques normals tothom estaria ballant, però avui molts competeixen per uns pocs llocs. Per això hi ha tanta frustració. Uns perquè no saben com seguir mantenint la família que van crear fa temps. I els altres que voldrien crear-ne una nova i independitzar-se dels pares -i sovint avis- i no ho poden fer perquè depenen de la seva permanent contribució econòmica. Per això molts emprenen el camí de l’emigració, cercant oportunitats que els diuen es troben en terres llunyanes. Algú d’això en diu “mobilitat geogràfica” i d’altres pèrdua social de coneixements. Perduts perquè els que han de cercar altres horitzons s’han format majoritàriament amb contribució pública. Una història que es repeteix… Pere Prat