No diré que em va sorprendre, però sí que vaig pensar que ja era hora, quan fa un parell de setmanes vaig sentir que el govern de Rajoy s’havia pronunciat favorablement, pel que fa a la creació d’un “banc dolent”. La primera cosa que em va venir al cap en escoltar aquesta terminologia va ser preguntar-me si n’hi ha havia algun de bo, de banc. Fer veure que no passa res quan ja s’ha caigut pel precipici i guardar l’aigua potable i la fètida a dins del mateix dipòsit són de les pràctiques més habituals dutes a terme pels governs de Madrid, indistintament de quin sigui el color de la camisa que porten. Si bé han pogut enganyar o més ben dit, ocultar la veritat a la ciutadania, no han pogut fer el mateix amb els seus socis europeus. Motiu pel qual els han lligat ras i curt, i han marcat el camí a seguir dient-los allò de “passa per aquí que faràs drecera”. El fet de crear ara aquest banc malèvol no és pas una casualitat, sinó una imposició. Dins del paquet d’actius infectats que seran transferits a la nova entitat, s’hi troba l’immens pastís amassat a partir de la caiguda de l’imperi immobiliari. Habitatges que ha siguts embargats al seus propietaris per no poder pagar els rebuts de la hipoteca i, als constructors i/o promotors que no han pogut vendre’ls. Tots plegats han sofert les conseqüències d’una situació irreal que ha passat de nedar en l’opulència a ofegar-se en la misèria. La construcció va ser presa per la follia. Va arribar un moment en què el nombre d’edificis que es construïen superava al la suma dels que es feien a França, Itàlia i Alemanya. Si només per un moment s’hagués pensat que no hi havia prou habitants per tants pisos, estic convençut que les promocions s’haguessin reduït. Mirar cap a la creixent immigració i situar-los al punt de mira, en tant que futurs compradors, va ser d’una absoluta ignorància. Encegats per una creixent cobdícia, constructors i promotors no es van aturar a pensar que aquell globus en què havien estat vivint els darrers anys, podia rebentar-se. Quan la davallada en el sector era ja palpable, encara treien pit i ho adduïen a una situació transitòria que, no tardaria en tornar a remuntar. Uns dies abans d’abandonar el seu càrrec de president dels promotors immobiliaris de Barcelona, l’empresari Enric Reyna va reconèixer que l’actuació d’aquest gremi en els temps de la bombolla no va ser la més adient; fins i tot va entonar un “mea culpa”. Massa tard. Si fins ara les entitats bancàries no s’havien desfet del seu patrimoni d’habitatges al preu que fos, era per preservar els seus beneficis, cosa en la qual el banc dolent no ha de pensar. El seu rol és alliberar als seu col·legues d’aquest llast, al preu que sigui. Tot fa pensar que el mercat serà envaït per un efecte doomping que situarà els preus de pisos i cases fins a un 70% per sota del seu valor inicial. Serà una ocasió daurada pels que vulguin i puguin comprar i, alhora un perjudici pels que van adquirir les seves llars 7-8 anys enrera. El valor del seu patrimoni és veurà reduït a menys de la meitat, i en alguns casos l’import del seu deute hipotecari serà superior a la vàlua del seu actiu. Ateses aquestes circumstàncies seria legítima una revisió tant de les hipoteques pendents de pagament, com dels cadastres,, però com que això equivaldria a menys interessos bancaris, i menys ingressos en les arques municipals, les probabilitats de què això succeeixi són molt minses. El paper que han tingut els bancs en aquest desastre immobiliari, no passa per alt. Penso que ells són els primers responsables de la proliferació dels actius tòxics, perquè si haguessin sigut més curosos i cauts a l’hora de concedir els préstecs hipotecaris no s’hagués ni molt menys arribat a aquesta situació. El banc dolent arriba doncs, com redemptor dels errors comesos per aquest sector. La descontaminació a al qual es sotmetran s’hauria de fer visible mitjançant l’obertura de l’aixeta a l’hora de concedir crèdits a les empreses. Això contribuiria a què l’atur deixés de créixer i seria un empenta per sortir de l’austeritat econòmica en què viu el país. Aquesta setmana s’ha inaugurat una nova edició del Barcelona Meeting Point, punt de trobada del sector immobiliari nacional i internacional, en la qual cal destacar el retorn dels inversors estrangers. Una bona part de les ponències que s’hi faran se centren en l’entrada en vigor del banc dolent. Aquesta vegada, el malvat esdevé el bo de la pel·lícula. Eduard Creus
