“L’únic propòsit i raó final de tota la música hauria de ser la glòria de Déu i l’alleujament de l’esperit.”
J.S. Bach
La dimensió espiritual és un fet empíric de la naturalesa humana. Hi ha hagut individus ateus o sense religió ni espiritualitat, alguns amb gran vocació científica i d’altres sense. També grans científics religiosos. Però no hi ha hagut cap societat sense espiritualitat ni religió més o menys organitzada. Sembla que ja en els antics homínids hi havia traces d’aquesta espiritualitat expressada en el culte als morts, en pintures propiciatòries, escultures primitives i la música…
Des de l’astrologia es considera que determinades posicions i aspectes planetaris entre planetes afavoreixen l’espiritualitat i les facultats mèdium, així com una tendència a la fantasia i els mons onírics i les utopies socials. Piscis i Júpiter són paradigmes d’aquesta vibració. L’era de Peixos astronòmica es correspon a l’era cristiana. Les llunes a Peixos són hipersensibles i els ascendents Peixos també presenten sovint capacitats de clarividència o interessos pel món esotèric i/o astrològic. En el meu cas conec una gran astròloga argentina de nom Andrea que té la lluna a peixos a la casa 1 en conjunció a Quiró, un planeta sanador. També Neptú, descobert el segle XIX, és considerat un planeta místic, compassiu ja que s’orienta vers un amor universal (amor místic i diví) i força somiador. L’igualadí Jordi Savall té per exemple el Node Llunar del destí conjunt a Neptú. I J.S. Bach tenia la conjunció de Lluna i Neptú a Peixos, a banda d’altres planetes com Mercuri o Venus. Un Neptú fort, en cases angulars, és Ideal per a artistes, sobretot músics, tot i el perillós revers de l’evasió, la fantasia i l’impuls cap a les drogues i les evasions artificials i lisèrgiques. És Neptú un planeta assignat modernament com a coregent del signe de Peixos juntament amb Júpiter, el seu regent tradicional o clàssic.
Una conjunció de Lluna i Neptú dóna per una gran sensibilitat, especialment durant la infància, època en que estem més connectats al món arquetípic i simbòlic, i lluny de la realitat material i sense la facultat racional híper desenvolupada com en l’edat adulta. Per això es diu que els nens són més sensibles a segons quines vibracions. És així també en les conjuncions amb el Sol d’aquest planeta que tenyeix la personalitat de bones i filantròpiques intencions, tendències fantasioses i absències paternals. La lluna a casa 12, per exemple, dóna molts escriptors o professors de literatura. I la literatura sovint és un diàleg amb els morts i els absents. La docència literària té un fons mediúmnic que ens passa inadvertit en el nostre paradigma educatiu il·lustrat actual ja que posa en contacte els morts amb els vius mitjançant la tasca del docent que, qual pitonissa en trànsit, evoca mons perduts, vides oblidades i sentiments ofegats per la nit dels anys. Júpiter en segons quines posicions també pot portar grans ideals religiosos, però això ja és una altra qüestió, perquè la religió i l’espiritualitat no són ben bé sinònims. Més aviat la religió tracta de protegir-nos de les experiències espirituals amb un pack ja tancat de normes, mites i dogmes que facin digerible la trobada insondable i sovint inexplicable amb el misteri.
Aquesta dimensió va sorgir en els animals més propers a nivell evolutiu ja que, pel que sabem del regne animal, és una facultat pròpiament humana. Negar l’espiritualitat o rebaixar-la a una mera il·lusió d’un animal racional que no accepta la finitud i “s’inventa” Déus i esperits, un més enllà per transcendir la mort, és considerar que aquesta dimensió és un frau, un truc un engany i per tant gairebé un error. La natura no fa salts diuen, ni tampoc coses endebades. Si bé és veritat que treballa amb paràmetres d’eficiència energètica i d’homeòstasi i no d’intel·ligència perfeccionista creadora (ja que els nostres ulls són menys útils per segons què comparats als d’un falcó). Però l’essencial és invisible als ulls. En tot cas els individus, sovint independentment del seu entorn desenvolupen interessos o capacitats espirituals o de transcendència. Per molts filòsofs i científics, com Sartre o R. Dawkins, aquesta transcendència és una necessitat nostra i per tant no prové d’enlloc més que de nosaltres mateixos i som nosaltres qui hem de donar sentit a la vida. L’home està condemnat a ser lliure deia Sartre, que tenia una carta natal magnífica amb Neptú a la casa 7 (del matrimoni) on dóna grans enamoraments i desil·lusions ja que es busca un ideal arquetípic, en el cas de Sartre la seva recerca constant de l’etern femení amb les seves múltiples amants.
Bernat Roca | @crossroads1815
