Els Sistach – Manel Ramoneda

E

La vigília de Santa Eulàlia de Barcelona, l’11 de febrer, rebíem una d’aquelles notícies inesperades, més que negatives o positives, curioses i que generen expectació: la renúncia d’un Sant Pare. Sembla ser que es tracta d’una decisió històrica ja que feia segles que no es donava un cas semblant de trencar el precepte de continuïtat de càrrec fins a mort del màxim responsable de l’església catòlica. I ha cridat l’atenció ja que en aquell mil·lenari estament el canvi i l’evolució al costat de la societat en alguns aspectes s’hi fa a comptagotes. L’home, en carn i ossos, en Joseph Alois Ratzinger, el papa Benet XVI, llevà’s aquell dia seré i matí per dir prou, per dir-nos que no té forces per seguir exercint el seu pontificat. I ens ho ha dit en llatí. I tots ho hem entès. I toca respectar-ho, com en democràcia es respecte el dret a decidir. D’elucubracions i malpensaments n’hi hagut per triar i remenar i Déu em guard d’entrar a valorar aspectes escabrosos que entenc formen part de la condició imperfecta humana més que de la perfecta divina. Sí que voldria fer present, aprofitant tan notable jubilació, per remembrar els nostres ‘papes’ -no els biològics- sinó els Papes de Xàtiva. Uns poderosos personatges politicoeclesiàstics sobre els quals l’Institut Internacional d’Estudis Borgians, amb seu física al País Valencià i virtualment accessible per internet: hhtp://www.elsborja.org/, ens instrueix amb autoritat acadèmica i major ciència que la que podem trobar en bord serial televisiu d’entreteniment massiu. El primer d’ells, pertanyent a l’església mare de la Tarraconense, fou n’Alfons de Borja -Calixt III- elegit papa l’any 1455. Va tenir un curt papat de tres anys però deixà una forta influència a Roma a través de clergat afí. El seu nebot, en Roderic Llançol i de Borja -Alexandre VI-, 30 anys més tard en recollia el fruit. Va ser escollit al 1492, l’any que el seu contemporani i compatriota Joan-Cristòfol Colom fondejava al Nou Món les naus de Pals d’Empordà beneïdes i noliejades per la mateixa església, noblesa i estaments del territori que els va veure néixer. Tot i que en aquells segles encara creu, espasa i concupiscència anàvem de la mà, l’empremta de Roderic donà per a intrigues, ombres, sang i sexe de mal pair i molt novel·lar. No oblidem tampoc que malgrat el no matar i el no desitjar dels deu Manaments -vist l’èxit, més aviat Recomanacions- les croades s’havien dut a terme sota els auspicis de les màximes autoritats eclesiàstiques que no dubtàvem muntar a cavall i anar a fer la guerra a la moreria i a l’infidel. Sang i i fetge a dojo. En el cas de Roderic hi ha molt de llegenda negra interessadament farcida d’ingredients morbosos, per a fer mal, en una mena de resposta-venjança al que la cúria romana del moment va mal encaixar: el control absolut, en forma de clan familiar i clos parental que van exercir al Vaticà els Borja. I és que la comtal Corona d’Aragó al Mediterrani no només remenava culs i cireres sinó que va veure i viure moments de glòria celestial. També, també però covava amics malparits i darrere seu, a ponent, es forjava un cobejós i maleït enemic, amatent, preparant i esperant el seu moment: …i el mal entrà per Almansa. I vés per on que la preeminent ciutat que va donar dos papes catalans i universals fou martiritzada al 1707. La destrucció de Xàtiva va estar motivada pel que representava, al cel i a la terra. El genocidi va ser tan brutal que els que van sobreviure a l’ordre de destrucció del rei castellà Felip V els quedà el sobrenom de socarrats. El poble no va ser ocupat, va ser anorreat, amb un escarni i una profunditat difícils d’imaginar i entendre. Per això no em puc estar de creure’m que la crema i arrasament de la vila sencera que va manar l’ascendent directe de l’actual rei espanyol Joan Carles I -quin fill porta el nom de Felip en honor a tan pertorbat avantpassat- no es féu com a càstig per la heroica resistència mostrada contra les forces borbòniques en l’ofensiva per apropiar-se dels territoris catalanoparlants. No. Bavejant ràbia, odi i enveja van cremar la nobilíssima Xàtiva -i altres viles significades d’arreu dels Països Catalans- per fer desaparèixer d’arrel el testimoni de la nostra existència com a nació. Biblioteques i arxius de que disposaven a palaus i cases de les famílies punteres i notòries d’una societat capaç de donar pares sants -i antipapes com l’aragonès Benet XIII d’Avinyó, traspassat a Peníscola- i de descobrir nous mons. Cremant-ho tot desapareixia ràpidament tota la documentació familiar, registres oficials, notarial, eclesiàstica, mercantil, administrativa, llibres, mapes, quadres, mobles, roba, objectes i tot allò relacionat amb la potència comercial i política que érem i que posava en evidència que la corona més mísera i de poc pes a Europa de fet era Castella-Espanya. Poca cosa més que proveïdors de gra, llana, mà d’obra i galls de baralla. A partir d’aquí ja podem parlar d’apropiació colonització, enriquiment il·lícit de la oligarquia espanyola a costa dels catalans. I si amb la humiliació i l’empobriment personal i cultural no en tenen prou, ara la feina bruta consisteix en imposar-nos la llei de la imwertcil·litat que no és altra cosa que rentar-nos el cervell per convertir-lo a ‘cerebobo’. Evidentment amb l’ajut i col·laboració d’aquells que la naturalesa els ha dotat amb una capacitat d’enteniment de pardal i amb una necessitat congènita de voler mostrar al món que la tenen més grossa: la llengua. Ep! i que no falti mantellina i gomina per anar a missa, que del parenostre a l’avemaria passant pel credo en acabat ens donaran una santa hòstia, sense consagrar, per allò tan poc cristià d’a Díos rogando y con el mazo dando. Un bon pam de nas que s’endurien a l’altiplà d’Espanyà si el consell cardenalici reunit sota clau triés de summe pontífex de l’església catòlica i cap d’estat del Vaticà  a n’en Lluís Martínez i Sistach, l’actual arquebisbe de Barcelona, cardenal i candidat elegible. Un sempremés que a ponent els fum i els fumarà si la fumata blanca tornès a dur a Roma llinatge català: els Sistach. Manel Ramoneda