A la darrera pel·lícula de Steven Spielberg, Els papers del Pentagon, hom s’adona de la importància que té viure en una societat on els professionals fan la seva feina amb sentit del deure i pensant en el conjunt dels ciutadans, en lloc de la pròpia comoditat.
El film explica la pugna entre la premsa americana contra el govern federal presidit per Richard Nixon al voltant de la prohibició de publicar un informe confidencial, encarregat per l’exsecretari d’estat Bob McNamara, que posava de manifest les mentides que tres presidents havien escampat al voltant de la guerra del Vietnam.
El nucli de la història és la pugna l’any 1971 entre el New York Times i el Washington Post, als quals el fiscal general de l’Estat els va prohibir la publicació dels documents filtrats per un alt funcionari, fart de veure la impostura dels governs de Heisenhover, Kennedy, Johnson i Nixon, que enviaven als joves nord-americans a lluitar en una guerra que sabien que no podien guanyar.
La història és verídica i gràcies a Spielberg assistim a la lluita entre els interessos d’estat –la guerra del Vietnam estava en tot el seu apogeu- per tapar els seus secrets oficials i el deure dels periodistes d’explicar la veritat a la societat. Es veuen les pressions dels banquers en contra del Washinton Post, especialment contra la propietària del diari, i les pressions governamentals contra els periodistes.
Com ja se sap, el cas es va saldar al Tribunal Suprem en una renyida votació de 6 a 3 a favor de declarar la preeminència del dret a la informació, per damunt dels interessos de l’Estat. En la sentència es recull la frase lapidària del magistrat Charles L. Black que va deixar escrit: “El deure de la premsa és servir als governats i no als governants”.
Comparo la rectitud d’aquells jutges, en època d’un colèric i venjatiu Richard Nixon, amb l’actitud servil al poder de determinats membres del Tribunal Supremo envers un corrupte PP i envejo a la societat americana.
Com a persona compromesa amb la premsa, veient el film, no puc més que comparar la situació de la premsa americana –tot i la postveritat de Trump- amb la premsa d’aquest país. Si La Vanguardia, El Periódico o El País s’haguessin mantingut fidels al servei dels ciutadans, en lloc de plegar-se als interessos del gobierno, la banca, les grans corporacions financeres, avui en dia no haurien patit la caiguda de la seva credibilitat i el descens de vendes. I els ciutadans estaríem ben informats, que és la base d’una societat democràtica. Sense premsa lliure i rigorosa, no hi pot haver llibertat ni justícia.
Cada dia es fa més evident que si volem viure en una societat on imperi la llibertat, la legalitat i la fraternitat, on la injustícia i la mentida no hi tinguin cabuda, cal que fundem una República. Ni mes, ni menys.
