Els exclosos cerquen alternatives – Pere Escolà

0

S’han begut l’enteniment els que creguin que l’estat pot continuar fent com si res, mentre priva a milions de famílies dels recursos necessaris per viure dignament. També el govern que es cregui que ho tenen tot resolt limitant la protesta, restringint els accessos a les portes del Congrés o penalitzant “l’escrache”. No fan més que incrementar el malestar ciutadà. Perquè cada dia són més els que diuen que així no es pot anar, però no es canvia la política reduccionista i suïcida de retallades, que a poc a poc va paralitzant-ho tot. L’atur ja no és només “inacceptable com diu el comissari europeu d’assumptes econòmics Olli Rehn. És que no es pot viure així. Són ja més de dos milions les famílies que tenen a tots els membres en edat laboral sense feina. Són centenars de milers els professionals, treballadors i comerciants que o no tenen accés al treball o són apartats a mitja carrera, mentre l’edat de jubilació se’ls allunya més i més. Són gairebé un milió els menors de 25 anys que busquen feina. Els universitaris emigren si volen utilitzar els seus coneixements. I els que no tenen estudis es veuen gairebé condemnats. Tornen a ser aquell proletariat que no tenia cap altre horitzó que una feina esporàdica i mal pagada. I malviuen al redós de la família i de la protecció pública o s’endinsen en la delinqüència. El malbaratament social d’unes generacions, amb uns coneixements i una formació com mai. I cansats de no veure-hi sortides, volen canviar aquest sistema que els margina. Destruir-lo. Posar-ne un de nou, més just i més equitatiu. O al menys intentar-ho. No volen una reforma, sinó foc nou. I una volta s’inicia el camí, ja no hi ha amenaces ni policies que ho deturin. Les forces de l’ordre són altres iguals que pateixen les mateixes injustícies i precarietat. Quan l’horitzó del futur s’allunya, es viu de la tangibilitat del que és proper. No és sols ressentiment social, sinó la simple supervivència. Ningú escolta les “mesures extraordinàries” que anuncien l’executiu. Han patit reiterats incompliments de promeses. De que es prometi i no es faci. De maniobres per guanyar temps, mentre tot empitjora cada dia. Tant fa que els que manen siguin de dretes o esquerres. Semblen iguals i fan el mateix. Viuen de la xerrameca plena de tòpics i paraules buides, acompanyades de gests enèrgics. Però res més. I els partits tradicionals d’aquesta democràcia, que sols és una ombra del que hauria de ser, es fonen en un mar de corrupció i d’ineficàcia. De la ignorància que els fa creure que en un parell de sessions seran capaços de resoldre una crisi, que no saben ni identificar, ni capir-ne l’abast, perquè creuen que és la conseqüència de l’estultícia dels que els havien precedit. Ja tothom sap que la política que practiquen és només bromera, generada en els estúpids laberints parlamentaris, on es piteja molt, però on sols es llueix prepotència, mancances i incompetència. Cap solució per corregir aquesta punyent realitat. I si es continua per aquest camí no quedarà res dempeus. Ni empreses per crear riquesa, ni estructures solvents per aguantar l’aparell de l’estat. Sols carrers buits i gent vagarosa i emprenyada. I l’obligada regeneració social no vindrà pels que ara s’asseuen confortablement prop del poder, perquè ni es qüestionen com a grup, ni es veuen com una casta privilegiada del sistema. El canvi vindrà per la pressió del carrer. De la ciutadania que, farta de que no s’escoltin les seves queixes, ja no protestarà. Farà una empenta que tombarà els vells plantejaments i exigirà un nou sistema. Ja hi ha qui es posiciona perquè aquest sigui el que ells volen. Però interessa un debat d’idees que requereix tenir opinions personals, aprofundides i contrastades. I compromís. Perquè sinó sols es canviarà d’amo. Pere Escolà