Els costums de vestir i l’ofici de modista, a la nova tertúlia de la Biblioteca de la Memòria

85

La Biblioteca Central d’Igualada ha celebrat una nova tertúlia per recuperar testimonis sobre la moda de fa uns anys i els oficis relacionats, com el de modistes, cosidores i sastres. La tertúlia, emmarcada dins els actes de la Primavera Gran, s’ha enregistrat per formar part de l’arxiu de la Biblioteca de la Memòria i ha comptat amb la participació d’Àngela Llop, Maria Teresa Ribera, Teresa Linares, Guillermina Bosch, Glòria Savall i Lluïsa Felip.

Fa uns anys la ciutat d’Igualada era plena de tallers de modistes, cosidors i sastres que sempre tenien feina i dels quals en sortia tant la roba de la llar com els vestits de mudar, de núvia, etc. Hi havia cosidors de roba blanca (on les noies cosien la roba de la llar), de roba de color i de brodar. Aquest era sobretot un univers femení, on les noies s’ho passaven d’allò més bé alhora que aprenien l’ofici i es feien la roba. A part, també hi havia els tallers de les modistes amb les seves aprenentes. Un ofici en majúscules, artesanal, ple d’un vocabulari que avui per a molts és desconegut: organdí, batista, tavelles, volants, punt París, punt calat, glassilla, puntes de coixí…

Les assistents van recordar el nom de les principals modistes i cosidors de la ciutat, encapçalades per les Ponts, les germanes Josefa i Madrona: «aquestes eren l’elit de l’ofici», van coincidir a dir les participants. Però també hi havia la Paquita Enrich, Sara Sisquella, l’Angelina Balcells, ca la Lola, la Isabel Miquel i la Pilar Agramunt. La diferència entre els cosidors i els tallers de modistes era que «al cosidor hi anaves a aprendre’t a fer-te la roba i a les modistes hi anaves a treballar, a ajudar-les», va explicar la Teresa. Era tot un món on impregnava el secret professional: «no podíem dir les clientes ni com ho fèiem ni res», va prosseguir l’Àngela. També es van recordar noms de sastres de la ciutat: Bas, Marsal, Oliva, Serra, Cal Campanya, Renom, Monegal, Alegre…

Les modes anaven i venien i en gran part estaven influenciades pel que es veia a les revistes i al cinema, on les modistes trobaven inspiració per als seus dissenys: «Hi va haver una pel·lícula en què la Brigitte Bardott sortia amb un vestit de quadrets de Vichy; doncs aquell Dilluns de Pasqua totes les noies anaven igual i s’havien fet un vestit com el de l’actriu!», va recordar l’Àngela. El Dilluns de Pasqua i el Dijous Sant, però també per la Puríssima i la Festa Major eren dates assenyalades per estrenar els vestits que es feien les noies. No totes les èpoques van ser iguals: «hi havia molts trucs per reaprofitar la roba a la postguerra: per exemple un abric el giraven i el tornaven a fer servir», va recordar la Lluïsa Felip. Ella va ser la responsable d’introduir a Igualada el prestigiós Mètode Feli que va aprendre a l’escola de moda que Felicidad Duce va crear a Barcelona el 1928, i que consisteix a utilitzar set tires de cuir unides per mitjà de passadors corredissos que s’adapten sobre el cos i permeten fer les peces a mida.

Les botigues de vetesifils com la de la Pepeta de les cremalleres i també Cal Perico, Cal Fanalé i Cal Franquesa formaven part d’aquest univers on els de l’ofici hi trobaven pràcticament de tot per fer les seves creacions. Pel que fa a les botigues de fàbrica algunes van ser realment històriques, com la d’Escorpión, «on venia gent de tot arreu a comprar», van recordar la Guillermina i la Glòria, que hi havien treballat. Poc a poc, les botigues de «prêt-à-porter», van anar guanyant terreny a les modistes i sastres de la ciutat.