Èlia Susanna: “Aquest és un projecte acadèmic de molta envergadura”

324

Soc responsable i fundadora de l’School of Peace and Global Studies (SPGS), de la Universitat de Lleida. Aquest estiu tornarem a organitzar l’Escola de Pau del Campus d’Igualada, que en les anteriors edicions ha estat tot un èxit de participació.

Parlem de la tercera edició de l’Escola de Pau?
L’Escola de Pau (School of Peace and Global Studies) ha tingut inicis ben difícils, però les coses ja es van posant al seu lloc, i això ja sabíem que passaria. La conferència inaugural del primer any la va fer una feminista-pacifista americana, pionera al món en els estudis de pau, que ens va dir ‘Els projectes amb ànima tiren endavant, i un institut de pau que comença amb una conferència sobre pau i dones, té ànima, us en sortireu’. Aquest any, ja tenim la primera beca per a cursos acadèmics d’estiu que ens ve d’Europa, i tot just comencem. Com comentava l’Isak Svensson, professor de l’edició de 2017 i responsable del Màster de Resistència Noviolenta del departament de pau de la universitat d’Uppsala “per a tirar endavant un projecte tan important, cal lluitar des del començament. Uppsala, fa cinquanta anys, érem com vosaltres sou ara… ja hi arribareu, perquè el que feu val la pena”.
I lluitar per aconseguir-ho és el que estem fent totes els que formem part d’aquest projecte, que a aquestes alçades ja som uns quants. Tinc una determinació forta perquè tinc molt clar la fortalesa i la visió de futur del projecte. En aquesta tercera edició tindrem cap a trenta matrícules (sense poder fer quasi bé publicitat, i amb força gent venint de Barcelona a classe a Igualada). I ens honora que la Universitat de Lleida ens abraci i certifiqui uns cursos que considera d’alta qualitat acadèmica.

Igualada us donen suport?
A Igualada hi ha força entitats i persones implicades, ara mateix. Des de famílies voluntàries, fins a entitats col·laboradores. El que passa és que això és un projecte acadèmic d’envergadura. No tinc cap dubte que les universitats del país i els centres internacionals amb qui treballem, ja han entès el nostre tarannà i en reconeixen la qualitat acadèmica.

Col·locar un projecte a les Nacions Unides és fàcil ?
Quan treballo per l’ONU, la meva influència en el projecte depèn de l’equip amb qui treballi. De vegades, la missió és un encàrrec general, i faig la feina que em demanen, com aquest desembre a Paquistan. En altres ocasions, és l’equip de l’ONU que presenta un projecte del qual jo n’he redactat tota la part en la qual se’m demana que hi desenvolupi les meves experteses.

Per què decideixes anar a l’Afganistan?
Soc antropòloga i vaig anar-hi a fer una tesi doctoral. El primer que cal fer és aprendre l’idioma. Vaig aprendre el persa i després vaig buscar un lloc relativament segur on fer el treball de camp. En ser estrangera era un objectiu per als talibans, però per sort la meva fesomia, si porto vel, pot passar per afganesa.

Ets estudiosa de totes les postguerres. Per què?
El meu avi, en Pepito Susanna, que era prou conegut a Igualada, ens va explicar la guerra civil i em va fer interessar per les guerres. L’avi em va dir que no em dediqués a estudiar guerres perquè són totes una merda (dit així mateix). Després d’haver estat a molts escenaris de guerra, sé que l’avi tenia raó. Totes les guerres són una desgràcia per a tothom, però ara ja és tard, perquè ja em dedico a això.

Estudies les societats de post-guerra?
Sí. És molt complicat aixecar una societat després d’una guerra. Des del 1989 que les Nacions Unides intenten aixecar l’edifici polític de Cambotja, que torna a ser una dictadura, i un fracàs per la comunitat internacional. Després de vint anys de democràcies de post guerra, no s’ha consolidat enlloc. A l’Agfganistan vaig ser-hi quatre anys estudiant la societat de post-guerra en dues regions diferents. A Kabul tenia marge de llibertat i em posava vel quan volia perquè és més obert. Parlar persa em va permetre descobrir la literatura i la poesia afganesa, que em va fer enamorar del país.

A Pakistan hi vas anar amb un contracte de Nacions Unides.
Sí, Nacions Unides m’havien llogat per ensenyar epistemologia a policies i gent de duanes, per millorar la qualitat de les recerques en aquella part del món. De fet, és ben estrany perquè hi vaig anar a ensenyar, i a ensenyant Karl Popper, els clàssics de la filosofia europea, i les bases de l’epistemologia i el disseny de recerca científica. Ensenyo al personal de frontera a conèixer els temes de drogues que és un tema molt complex.

Un bon dia decideixes ser mare soltera. És perquè has fet totes aquestes coses a la teva vida?
Després de voltar per tants països perillosos, vaig decidir que podia tenir un fill tota sola perquè em veia amb cor de tot. Sens dubte, tenir un fill és la cosa que més dubtes em porta a cada pas que faig en la seva educació. Em diuen però que anem molt bé. I és el que m’enorgulleix més del món amb molta diferència. I seria així encara que parlés mil llengües.

Parles set idiomes. Com és que t’interessen tant les llengües?
Com a catalana, quan algú de fora ha après a parlar la meva llengua només perquè viu entre nosaltres, m’ha semblat sempre admirable i un important senyal de respecte cap al poble que t’acull. A cada lloc on he anat he aprés el seu idioma. Molt divertit, però m’estressaria menys si em demanés menys a mi mateixa.

Jaume Singla