El temps passa – Francesc Ricart

62

El ritme de les coses se succeeix segons el programa previst, si més no des del punt de vista del temps cronològic: s’ha veremat fa dies, les ametlles ja són al sac i els panellets han acompanyat la tardor oficial catalana i es comença a recollir l’oliva; en fi, estem instal·lats en l’estiuet de sant Martí, amb un altre anticicló de rècord i ja fa més d’una setmana de l’últim Rec i, fins i tot, avui 20 de novembre haurà fet 40 anys de la mort del dictador; per acabar-ho d’adobar també s’ha complert un episodi més de terrorisme anunciat a Europa, un altre cop a França, però amb el mateix origen, el conflicte inacabable de l’orient mitjà on els europeus acumulem deures i greuges… tot segons el guió establert.
Accepteu-me aquesta retòrica de manual, però no me n’he sabut estar per prendre embranzida per tractar allò que ens ocupa fa setmanes; és a dir, de “la cosa” que no ha seguit el calendari esperat i desitjat per molta gent, em refereixo al calendari postelectoral del 27S. De fet, a hores d’ara, ja anem tard o molt tard per a molta gent.
Amb franquesa un servidor parlava en el meu anterior article de pecats electorals pensant en les coses que cal “atacar” des del primer moment per superar políticament la divisió social que mostren els resultats electorals. Repetia això del primer moment entenent que ja tindríem govern després del joc prescriptiu al Parlament de les investidures i que, si no en la primera volta, a la segona sessió d’investidura es votaria el candidat de Junts pel Sí. Continuant amb la franquesa, a mi ja m’està bé que sigui Artur Mas -a qui mai no havia votat i a qui és sabut que molta gent mai no votaria- , sobretot, perquè respon amb els resultats electorals als votants de la majoria i no hauria d’escandalitzar a ningú, ni als companys de la CUP, que encapçali el govern el candidat dels qui tenen molts més diputats, oi més quan és un valor reconegut davant el món i és la persona que ha arrossegat una població incontestable de votants per la independència -fent possible allò reconegut per tothom que sense els votants de CDC és impossible arribar a la Independència-; o el que és el mateix: que la majoria per fer viable el procés passa per comptar amb tothom, un tothom transversal que té el màxim exponent en les manifestacions dels Onzes de Setembre convocades per l’ANC des del 2012. Un Mas que es presenta com a president del govern que té un objectiu i un límit temporal situat en els mesos que duri el procés constituent. Reconec que els pros a favor de fer Artur Mas president del govern de transició són més que els arguments contraris que, malauradament, poden arribar a deixar-nos a les portes del gran objectiu de tots els independentistes.
Vist com han anat i com estan anant les negociacions, hem constatat que la cosa no era tan senzilla com la gent del carrer pensàvem. La CUP s’ha mostrat granítica en el seu plantejament i raonament de no investir Mas i Junts pel Sí es mostra inamovible en el candidat a president. I passen els dies i no hi ha sortida: ens diuen que continuaran negociant amb la vista posada a resoldre la situació abans del 20 de desembre, abans de les eleccions espanyoles, i que no anirem a unes eleccions anticipades … Entre els arguments de la CUP escoltats al Parlament -i debatuts en els mitjans-, en destaco dos: el més repetit, allò que Mas no, que no pot ser president algú que representa el passat, algú lligat a un partit amb una motxilla tan pesada… I que -el segon argument- cal eixamplar la base social a favor del sí amb un govern que permeti més adhesions… Jo compro el segon, però no me’ls gasto pel primer perquè, hi insisteixo, ens podem ennuegar.
Arribats aquí, espero i desitjo -més franquesa- que els 72 arribaran a la solució i que tindrem govern “a temps” i que tornarem a respirar optimisme revolucionari per dur a terme tantes i tantes coses que estan per fer, justament les enunciades en la resolució negociada i aprovada pels 72 el dia 9 de novembre que marca el camí de la desconnexió de l’Estat espanyol i assenyala el camí cap a la república catalana.
Continuo pensant -i us hi convido- que estem vivint un moment únic, el que ens anunciava l’aritmètica dels 72 la nit del 27S: el moment inicial del Procés avalat per la majoria de diputats de Junts pel Sí i la CUP; i des d’Igualada i l’Anoia tenim dret a demanar d’arribar al final feliç del Procés, a fer l’esforç que calgui per desencallar la situació i avançar amb acords sòlids per afrontar i superar els problemes més apressants i, entre altres moltes coses i il·lusions, per poder perdre la submissió a un Estat que en bona part viu immers en el franquisme sociològic, 40 anys després de la desaparició física del dictador, tal dia com avui.
Francesc Ricart