El Teatre Municipal l’Ateneu rep diumenge l’obra “Un tret al cap”, un debat entre ètica i periodisme

33

El Teatre Municipal l’Ateneu d’Igualada rep diumenge vinent, 14 d’octubre, a les 19h, una obra tendra i amarga amb tres personatges femenins interpretats per unes excel·lents actrius: Emma Vilarasau, Imma Colomer i Vicky Luengo. Un tret al cap, de Pau Miró és una producció de la Sala Beckett, Obrador Internacional de Dramatúrgia i el Grec Festival de Barcelona.

Pau Miró, un dels dramaturgs catalans més consolidats, ha escrit una història amb la censura com a motor dramàtic de l’obra. Censura en l’àmbit públic i professional del periodisme i també en l’íntim i privat de la família. Una història protagonitzada per tres dones. Totes tres han arribat a un carreró sense sortida amb la veritat i sinceritat com única via per avançar.

Un tret al cap
Tres dones formen un triangle encapçalat per una periodista massa incòmoda per al diari on treballava i que l’acaba de acomiadar. L’acompanyen en escena la seva germana, que només vol gaudir dels darrers anys de la seva vida en plenitud, i una víctima que exigeix que el seu cas surti a la llum pública. Totes tres són en un cul de sac i entre elles es crea un triangle on tot allò que és tan difícil de dir és justament el que els permetrà sortir-ne. El text pren la forma d’un thriller periodístic, però sense renunciar a l’humor ni a mostrar els aspectes més íntims dels personatges protagonistes.

Un tret al cap deixa algunes preguntes a l’aire: es pot permetre la societat un periodisme conformista i poc desafiant amb les versions oficials i sovint interessades que donen les estructures de poder? La periodista d’Un tret al cap s’adona que ha treballat massa anys condicionada pel paraigües d’un mitjà que la limitava. Però qui és el darrer responsable d’això? El mitjà o ella per permetre-ho? Quin preu té la independència de criteri en la societat actual? Estem disposats a pagar-lo? I si no hi estem disposats, quina mena de societat estem deixant a les futures generacions? Una societat sana pot sobreviure a base de mitges veritats? És el màxim a què es pot aspirar? I això es pot traslladar a l’àmbit personal de la vida privada? Allò que no es diu, que no s’afronta, que no es vol veure, permet construir relacions autèntiques? Tant en l’àmbit públic, en aquest cas, el periodístic, com en el personal, la relació entre dues germanes, ens podem permetre no afrontar allò que veritablement som? Ens podem permetre mirar cap a una altra banda? No és aquesta una manera d’engegar-se un tret al cap?