El sacrifici de continuar a Espanya – Joan Requesens

0

mapa catalunya-espanya.jpg En el passat Ple Ordinari Municipal de l’aprovació del Pressupost 2013, es van repetir (per part de tots els grups municipals) les mateixes queixes per la disminució de subvencions de la Generalitat. Uns i altres van clamar el cel per la situació límit en què situa els Ajuntaments, que en pocs anys han vist disminuir fortament les transferències per la prestació de serveis com són, per exemple, ensenyaments musicals o escoles bressol. Quan els municipis han consolidat les despeses i l’estructura d’aquests serveis, ens hem trobat que el seu finançament s’ha vist fortament estroncat. Fins i tot, algun partit ha votat en contra d’acceptar les subvencions (!) per aquest motiu (si no acceptem subvencions, ni que siguin menys de les esperades, ja em direu com ho finançarem tot plegat!). Alguns d’aquests partits han assenyalat la Generalitat com a responsable única. Però, a qui recau la vergonya d’escanyar les finances municipals? Als Ajuntaments, que hem de prescindir d’aquests serveis? A la Generalitat, que ens ha posat en aquest carreró sense sortida? O potser a l’Estat espanyol que ens espolia cada any 16.000 milions d’euros, que van i no tornen? És molt important discernir el gra de la palla en aquest aspecte. Garbellar, que en diuen. La Generalitat és qui atorga aquestes subvencions, ben cert. Però en quina situació es troba la institució més important del país? O sigui, com ens trobem els catalans que financem Espanya i aquesta no correspon? La Generalitat es troba en aquests moments en una situació econòmica límit, que la impedeix continuar tirant endavant el país. Sense espoli o, encara més senzill, amb un estat català, no patiria aquest ofec, que de retruc ens rebota als municipis. L’Estat espanyol però, va més enllà i pren mesures per perjudicar encara més l’economia de la Generalitat. Fa un repartiment injust del sostre de dèficit, imposant-lo al 0,7%. O impedeix posar impostos a qui més té, com és el cas de l’impost a la banca sobre els dipòsits que ha estat prohibit. I això ho fa mentre manté ministeris sense competències perquè estan transferides o es gasta 28.000 milions d’euros en contractes de compra d’armament. A Igualada tenim serveis que amb molts anys de bagatge han guanyat prestigi i són reconeguts per la seva qualitat. Serveis d’ensenyaments com és l’Escola de Música, que ha fet i fa una aportació incommensurable a la ciutat, d’on han sortit persones molt preparades, on hi treballen grans professionals i on es genera directa o indirectament gran part de l’oferta cultural de la ciutat. I ara, en aquests difícils moments de crisi, és quan més s’ha fet palès que l’anorreament d’Espanya, ens pot fer perillar aquests serveis. Ara, amb l’Estat posant sota les cordes a la Generalitat, veiem com s’acosta al precipici. Ep! I això, evidentment, no exclou de denunciar retallades o mesures ideològiques que el govern català hagi pres, com la tendència que s’entreveu a privatitzar la sanitat. I això no exclou que hem de ser crítics amb les mesures injustes que pot adoptar la Generalitat i alçar-ne la veu. Cal garbellar. Però seria insensat no veure que ara és l’hora de la independència. És l’hora de deixar de patir el sacrifici de continuar a Espanya. Joan Requesens