El problema dels joves i grans – Pere Prat

49

El problema de l’ocupació es pot analitzar de manera més o menys acurada, o utilitzant la demagògia. Mensualment es publiquen les dades de l’evolució i els polítics es pengen medalles quan baixa l’atur -encara que l’ocupació no pugi- i s’amaguen quan creix. Però no hi fan res, ni en una situació, ni en l’altra. Les grans línies de l’ocupació es belluguen per accions a llarg termini. I els governs, en quatre anys, hi poden fer poc.
El portal Infoempleo i l’empresa de treball temporal Adecco, han analitzat més de 720.000 ofertes. Han vist que un terç posa especial èmfasi en l’edat. Un altre terç ho fa en l’experiència (a poder ser en el mateix sector o feina). En la classificació per edats el nombre d’ofertes de 20 a 25 anys és del 8,9%. De 26-30 el 25,62%. De 31 a 35 el 29,88%. De 36 a 40 el 21,46%. De 41 a 45 el 7,9%. I pels de més de 46 anys és només el 6,2%. Així que el gruix de les cerques de personal es produeixen entre candidats de 26 a 35 anys, que signifiquen més de la meitat del total.
Els treballadors de més de 45 anys, segueixen sent el col·lectiu més colpejat. De poc han servit els diners esmerçats en programes de reciclatge i formació. Segons l’última Enquesta de Població Activa (EPA), la taxa d’atur entre aquests treballadors ronda el 20%. I això triplica de llarg el registre d’aquesta franja d’edat abans de la crisi el 2007 (que era del 6%). Dit d’una manera més simple, de cada 100 persones que fa més de dos anys que busquen feina, 44 tenen més de 45 anys.
En els últims cinc anys, la població activa de 16 a 34 anys s’ha enfonsat més del 22%. Ha passat dels 8,6 milions de treballadors als 6,7. I no es detura. Només en el darrer any s’ha reduït en 280.000 persones. Alguns ho justifiquen per factors estrictament demogràfics. Però davant la duresa d’un mercat laboral que no els inclou, els joves han reaccionat abandonant el país (emigrants que se’n van a l’estranger buscant el que ací no troben) ampliant estudis, sortint de l’activitat o convertint-se en ni-nis involuntaris (ni tenen feina ni en busquen). Altres ho atribueixen a que no tenen experiència. Però, malgrat aquest enorme descens, en termes percentuals l’ocupació pels menors de 35 anys encara continua caient. L’any 2014 va caure el 0,2%.
En canvi han augmentat el nombre de treballadors entre 35 a 64 anys. Des de 14,7 a 16,0 milions en el mateix període (un 8,8% addicional). Són el personal que ja sap el que ha de fer. Però així el total de població activa, a més de reduir-se, s’envelleix. Un mal símptoma per al futur del nostre mercat laboral. Ha marxat bona part de la immigració que havia vingut a treballar en els anys previs a la crisi, però n’ha quedat molta que viu del subsidi.
Els efectes en el mitjà termini d’aquests moviments d’edats no seran positius. Potser el mercat laboral torni a crear ocupació i fer que retornin molts dels joves que han marxat. Però per això cal que la recuperació econòmica sigui real. I la picaresca del país no ajuda. Mirant els pagaments per contingències comuns de la SS, es veu que els autònoms agafen molt menys baixes per malaltia. I segurament no és per gaudir de millor salut que els assalariats per compte de tercers…
Els polítics, acostumats al seu horitzó, que es limita al període fins les properes eleccions, no valoren els efectes negatius d’aquesta estructura del mercat laboral, condicionat per la competitivitat en un mercat globalitzat que cada vegada és més exigent. Omplir-se la boca dient que les mesures preses contra l’atur són un èxit, només és la constatació de la poca capacitat dels nostres governants. Per no dir la seva poca vergonya. No han resolt res i presumeixen de grans encerts. I com s’acosten eleccions, la premsa amiga els riu les gràcies. I els partits de l’oposició callen, perquè saben que tampoc podran resoldre-ho.
Pere Prat