El pessimisme recula – Pere Escolà

0

Gairebé ningú no vol deixar les esperances, malgrat li arribi una malaltia de mal pronòstic. Escolta tots els comentaris que li fan. Vol creure i ho prova tot. Encara que no siguin medicaments. I desvia el dolor que l’aclapara cap a altres parts del cos, perquè així es reparteix el mal i sembla més tolerable. I si es fa crònic l’acaba acceptant. I això és també el que fa aquesta societat malalta, on molts polítics semblen entestats en endormiscar els ciutadans amb falses proclames i així evitar que es revoltin. Prometen la millora de la crisi. Diuen millor que ahir, pitjor que demà. Però com no saben com fer-s’ho, cerquen nous problemes per dissimular el principal. I així neix la dèria contra el catalanisme. Creuen tenir tota la força -i que guanyaran- i prediquen que l’independentisme passarà. No paren de repetir que és un mal molt dolent. Com també ho diuen ara de les pensions. Creen falsos dilemes per mantenir esporuguits als ciutadans i així tergiversen els fets. També els xiulets a reis, prínceps i presidents que encara viuen als núvols. Volen dissimular la seva incapacitat per resoldre tanta misèria i que tanta gent no sàpiga com arribar a final de mes. I el ciutadà, davant aquesta política maldestre, fa temps que valora si cal recórrer a l’acció i abandonar les paraules. Està fart de tant engany, mentides, corrupció i connivència entre els governants i les empreses que s’han enriquit gràcies a les amistats i al BOE, ajudades pels bancs i els seus supervisors. I que aquest país no deixi d’acostar-se al precipici, arrossegats pel pes d’actius venuts a preu d’or i recomprats a preu de sang. Desencisats per portar tant plom a les ales que impedeixen aixecar el vol i de que ningú plantegi canviar el model d’un país que entre tots hem fet de Xauxa, mentre es segueixen fonent els estalvis i els actius i que les persones de vàlua hagin de marxar a l’estranger. Estan tips d’esperar a que tornin els llocs de treball, quan ni Diego Martínez Santos, un dels millors físics de partícules d’Europa, va poder agafar una feina ací. I la frustració i desesperança comença a sobreeixir. Però buscar feina no és la missió. De fet no ho ha estat mai. És hora de crear, reinventar, fabricar o reciclar. Encara que sigui més difícil -com sempre passa quan s’afronta la realitat- i ens enfrontem al que sembla impossible. En realitat ningú és un aturat, perquè tots som un autònom, un empresari o un empleat. Som el nostre propi director general, president i treballador. Tots tenim una empresa de la qual no ens podran acomiadar mai. Nosaltres mateixos. I tothom pot dissenyar la seva pròpia vida -el millor projecte es que pot endegar- que ens acompanyarà fins el dia que ens morim. És mentida que no hi hagi feina. N’hi ha, encara que es trobi condicionada per la productivitat i el diner. Cal oblidar-se de l’estabilitat, perquè no n’hi ha. Saben que qualsevol activitat s’abandonarà per no rendible si es compta el preu de cada hora esmerçada. És millor deixar de pensar en els diners i posar-se a buscar les habilitats pròpies. Així es descobreixen les coses que se saben i es poden fer. Allò que ens fa especials, diferents i únics. I aleshores és el moment de plantejar que algú pagui pel que es fa. Si no és aquí, a fora. Així es troba aquella vida de la que no ens retirarem mai. Descobrint quant ens queda per aprendre i per fer cada dia. No s’han d’esperar les solucions dels altres. Primer cal trobar-se un mateix. I mantenir l’esperança que demà sempre serà millor. Encara que avui no ho sembli, demà tornarà a sortir el sol. Pere Escolà