El patge borratxo

141

Recordo aquells anys quan, la nit de Reis, especialment les de més fred, havies de fer mans i mànigues per evitar caure a la temptació de prendre massa copes de cava. En aquestes que portaves ja cinc o sis cases repartint joguines, i, cap al final, amb allò de no voler fer un lleig i acceptar-ne només una a cada llar, per brindar amb la família de torn, quan tornaves agraïes que ja s’acabava la festa. Acabàvem realment les piles. Després sí, continuava la festassa amb els amics, però per damunt de tot hi havia un respecte amb aquell vestit que duies. Et senties feliç, perquè, per una nit, no eres el Jordi, o el Joan, el Toni o el Pere. Aquella nit no eres ni tan sols igualadí, alguna cosa, potser sí la màgia, et feia diferent. Eres d’Orient. Eres un Patge. I el protagonista no eres tu. Eren els nens. No els podies fallar.

Dissabte, passades les 10 del matí, més d’un igualadí va poder veure a l’altura de la Rambla St. Ferran un patge que feia més esses que l’antiga carretera de Manresa. Anava begudíssim, borratxo com una cuba. La imatge que oferia era patètica. No van tardar gaire els comentaris a les xarxes socials, evidentment, de condemna per aquesta actitud. Algú en demanava responsabilitats a la Comissió, com si estigués a les seves mans resoldre un problema que té, del tot, un clar origen social i de manca de valors. Però és fàcil sempre buscar culpables i assenyalar algú. La culpa és negra i ningú la vol, diu la dita. I mira que aquí va com anell al dit. Perquè la culpa era del borratxo.

Ja fa temps que tenim un problema, amb alguns que es vesteixen de patges. Perquè no ho són, de patges. Venen a la festa a passar-ho bé amb els amics, o amb la nòvia. Criden, parlen pel mòbil, s’agafen de la maneta darrere les carrosses, o es petonegen fent-se captures per l’Instagram. Com si fos el Carnaval. Venen a beure, a agafar-la ben grossa, i acabar en alguna discoteca que, per fer-ho tot encara més fàcil, els deixa passar de franc si van vestidets de patges. Alguns ni tan sols fan la feina, i deixen tirat, quan volen, algun camió que encara té joguines per repartir… Conec un pare que va haver de sortir de casa, passats quarts de dotze, a veure si trobava el camió del seu carrer…. I només hi havia el voluntari de la Comissió, esperant els pocs patges que quedaven, sol com la una. Noi, faig el que puc, em sap greu…

És deure de tots acabar amb aquesta xacra. Per sort només són alguns de moment, carregats d’ego, entestats en ser primers ells, abans que els nens. Hem d’aturar-los i evitar que es carreguin, sí, la Festa de les Festes d’Igualada, per més que algun il·luminat amb pedigrí ho negui.

Jordi Puiggròs