El Passeig Verdaguer, com a exemple – Joan Requesens

3

r passeig.jpg La construcció d’un país, d’un Estat català, més enllà del procés que ens hi portarà (consulta, referèndum, declaració unilateral, eleccions plebiscitàries, aixecament popular, etc., ja ho veurem) ha de bastir (o escollir!) el model de societat catalana que volem. Aquell debat que sovint hem tingut sobre si hem de ser una Islàndia, una Dinamarca, un Massachusetts, una Grècia, una Xipre. O el perill de la Catalunya ucraïnesa, terme encunyat per Vicent Partal referint-se a una Catalunya independent que fes les coses a l’espanyola. Construir un nou país, és un repte considerable però ens dóna l’oportunitat de replantejar-nos, de fer foc nou, de trencar mals hàbits, vicis o males praxis. Com que no som perfectes, tenim i tindrem molta feina a millorar-nos. Amb l’avantatge que no hi haurà “l’excusa espanyola” ja que serem els responsables únics dels nostres actes. La lluita per la independència sovint ens obliga a centrar-nos a la batalla contra els greuges que Espanya ens infligeix i això ens resta dedicació a repensar-nos com a país. A analitzar-nos com som des de nosaltres i no enfront dels altres. Com volem ser des d’una perspectiva positiva i activa i no a la contra. No és tasca fàcil, tenint en compte els gairebé 300 anys de submissió espanyola. Sortosament, tenim gent sobradament preparada per anar posant-nos sobre la taula els possibles models de país que volem. El debat el tenim dia a dia amb aportacions d’intel·lectuals i professionals, tot i que encara ens queda feina per fer. També, fins a data d’avui hem pogut llegir molt bons articles reflexius d’errors que no podrem repetir i de vergonyes persistents que haurem d’anihilar. També a nivell de ciutat, de pobles i viles ens toca i tocarà fer les reflexions dels nostres models de ciutats, dels serveis que volem, de l’organització administrativa, de com volem compartir l’espai públic o reviure la nostra història. En això tenim de moment una tasca pendent i que a partir d’avui ja podríem avançar molta feina. Cada setmana passem i caminem amunt i avall per places i carrers plens d’història. El tràfec diari no ens dóna gaire marge per viure-la a cada passa. Però potser amb una actitud inquieta i curiosa ens podem permetre algun dissabte o diumenge parar-nos en alguna cruïlla, sota un portal, davant d’un edifici, d’un monument o d’un carrer estret del centre per resseguir-ne el passat. Rellegia aquesta setmana el llibre “Itineraris per Igualada. L’eixample i les foresteries” de Pau Llacuna i, em va desprendre un somriure el conegut passatge que explica el canvi de nom del Passeig. Inicialment es va anomenar de l’Alameda, però el 6 de març de 1922 l’Ajuntament acordà el canvi i va passar a ser el Passeig Jacint Verdaguer que ara coneixem. La petició vingué de l’Associació Protectora d’Ensenyança Catalana que deia “[…] ¿no fóra un encert canviar aquest nom (Alameda) que cap significació porta, i que després d’ésser un castellanisme és filològicament un lamentable error i batejar la nostra més famosa via amb el nom august i evocador de Passeig de Mossèn Jacinto Verdaguer? […]”. Tenim, en aquesta via tant estimada, un reflex de la vitalitat catalanista de la ciutat i potser no la gaudim prou. Tenim un Passeig que en el seu recorregut ens evoca trams de la nostra història. El Passeig de les indústries del segle XIX, un passeig d’edificis històrics, de les fires i festes que s’hi han viscut i encara vivim, del tren, de l’hospital, del centre republicà, de monuments que ens expliquen cites puntuals. O personatges. En aquest darrer cas sempre m’ha sobtat el conjunt escultòric del militar espanyol nascut a Igualada Pere Vives Vich, situat davant de Cal Borrasset. Una llarga generació d’igualadins, el nom de Pere Vives ens és ben familiar (i fins i tot amable!) i ens recorda el nostre pas per l’Institut, el qual porta el seu nom. Però sempre m’ha cridat l’atenció la normalitat que hem compartit el record d’aquest militar espanyol. Tampoc no vull encetar cap polèmica però sí que en aquest procés de repensar el país i les nostres viles i ciutats en el procés d’alliberament nacional, ens tocarà almenys reflexionar també sobre aquests personatges que ens donen noms i cognoms a la nostra vida diària. Joan Requesens