El papa, el monsenyor i el mossèn – Josep M. Carreras

0

La insòlita renúncia de Benet XVI –per les raons que sigui, que no hi entro- deixa l’Església catòlica en un moment molt delicat. Deixant de banda els escàndols sexuals i les lluites internes de la Cúria per dominar un dels estats més hermètics del món, és evident que hi ha dues maneres de veure i viure la doctrina de l’Evangeli, que el nou papa haurà de tenir en compte. Crec que són il·lustratius dos personatges que vaig conèixer en el seu moment: Don Piero era un capellà sard, de Caltassetta, que va anar a Roma a completar els estudis eclesiàstics i doctorar-se en Dret canònic. Quan va aconseguir una plaça d’escrivent a la secció de matrimonis al Vaticà, va dir-me: “Ja he posat el peu al primer graó de l’escala, ara només és qüestió d’anar pujant”. Al cap d’un any era enviat com a conseller a la Nunciatura del Panamá i el 1970, amb només 37 anys, encarregat de Negocis a la de Santiago de Xile. Aquí, i en absència del nunci, va viure el cop d’estat de Pinochet de1973. Les diverses ambaixades obriren les portes als perseguits polítics, ja que hi havia vides en perill. La Nunciatura vaticana s’hi negava fins que, després de moltes negociacions, Don Piero accedí a acollir 26 persones. El dia acordat, però, la legació vaticana va ser envoltada per la policia de manera que van haver de renunciar-hi. El motiu? La delació feta per Don Piero, que no volia saber res de socialistes i comunistes ni passar per un mal tràngol que enterbolís la seva carrera i les relacions del Vaticà amb Pinochet. Malgrat això, Don Piero ocupava poc després càrrecs a les nunciatures de Zambia, Suïssa i Taiwan. El 1988 va ser consagrat arquebisbe i nomenat nunci a Bangla Desh, i més tard a Xile i diversos països escandinaus. Mort el 2007 als 70 anys, se li feren les exèquies al seu poble natal amb tota la pompa que corresponia al seu càrrec. L’altra cara de la moneda podria ser mossèn Josep Maria, nascut en un poblet del Penedès. No va tenir cap títol ni càrrec eclesiàstic. Treballador incansable, es va dedicar a l’ensenyament i a l’organització de colònies estiu i per això va condicionar una casa a Barruera on ell mateix feia de paleta. Davant la necessitat de col·laboració expressada per un amic capellà per construir un hospital a Ruanda, no va dubtar a anar-hi a donar un cop de mà, i un cop finalitzada la tasca, tornava per anar a una parròquia del Priorat. Allà va contribuir a la creació d’una cooperativa per promoure els vins de la comarca, aleshores en decadència. La seva passió era el camp, la muntanya, el contacte amb la gent en la docència i les sortides i trobades amb grups juvenils. Mai no imposava res. Respectava tothom sense tenir en compte les seves idees. No adoctrinava, només deia que intentava fer reflexionar perquè la gent fossin, abans que res persones, i la fe fos viscuda per convenciment. Deia que Déu ens ha donat la capacitat de raonament i la llibertat de decisió perquè les uséssim. I que per damunt de qualsevol manament hi havia la consciència de cadascú, amb llibertat però amb responsabilitat en el si d’una comunitat plural. En complir els 65 anys va plantejar la voluntat de jubilar-se a la seva terra nadiua i fer-hi de pagès, tot i tenir cura d’un parell de petits pobles. Havia viscut sempre del treball de les seves mans i amb els estalvis va comprar una masia aïllada i gran, que anava condicionant per rebre tothom qui volgués anar-hi, mentre ell cuidava la vinya i les oliveres, aixecava marges de pedra i construïa una piscina. No va ser a temps d’acabar-la, perquè dos anys després va morir d’una penosa malaltia. L’església va ser petita per acollir el gran nombre d’amics que hi acudírem, molts amb llàgrimes als ulls. Són la cara i la creu d’una mateixa moneda. Dintre de pocs dies el conclave de cardenals escollirà un nou papa, que caldrà veure per quina es decantarà. El que no podrà fer serà intentar posar-la de cantell. Josep M. Carreras