El panorama s’enfosqueix

0
91b0c6839f5d65557021d7b946efc29d20121003.jpg

S’han acabat els ajuts “de franc”. Els alemanys han aconseguit que cada país es quedi el seu deute sobirà i ara estan a veure-les venir. Alaben el que fan els altres i els donen copets a l’esquena. Però res més. Han rebaixat el risc dels seus bancs. Ara cadascú s’ha de fer càrrec de les seves possibles pèrdues. I per molts tests de solvència, d’estrès que s’hagin fet, tothom haurà d’espavilar-se amb el que tingui. Per això s’apaivaguen els ànims i guanya temps. No es fa res per resoldre els problemes de fons. D’ací les preocupacions del FMI, que no comparteix les previsions del govern espanyol, que segueix insistint en que es compliran tots els objectius econòmics sobre el dèficit i el PIB. Els comptes no poden quadrar si fallen els ingressos i s’incrementen les principals fonts de despesa. Hi han molts riscos de degradació econòmica i l’atur continua creixent. Per això el Fons Monetari demana que es posin en marxa els plans per integrar la banca i la política pressupostària. No pateix només Espanya -que ja queda relegada a un dels pitjors llocs del rànquing en totes de les classificacions que fa- sinó també França i Alemanya. I alerta del mal comportament de l’economia als Estats Units, malgrat la política d’incentivació econòmica i el lleuger increment de l’ocupació dels darrers mesos. I en aquest entorn, és quasi segur que l’estat espanyol no complirà, ni aquest any, ni en el vinent, els compromisos de reducció del deute. I la inflació interanual es situa vora el 4%. Probablement per això vénen els exabruptes contra els catalans i amenacen amb les desgràcies que patiran si se’n van. Però el problema és l’esfondrament econòmic d’un estat que no fa cap autocrítica, ni parla de la competitivitat, ni crea eines per millorar les estructures econòmiques o polítiques i que sols fa servir informacions tendencioses per mantenir un statu quo totalment desfasat. La caixa de la Seguretat Social s’alimenta de les quotes i ara té dèficit per segon any consecutiu. I s’ha trencat la guardiola. Dels 3.063 milions que podria utilitzar aquest anys del Fons de Reserva de Pensions ja se n’han agafat 1.700. No s’ingressa suficient per fer front a la despesa. Hi ha només 2,05 treballadors per cada pensionista. Diuen que hem d’estar “tranquils” perquè el romanent és de 69.252,36 milions. Així parlen de la revisió de les pensions del 2013 per “compensar la inflació”. Però és pura demagògia política. Com ho és, dir que, en cas de separació, Catalunya no podria pagar les prestacions, quan el problema és totalment a l’inrevés. Entre els anys 2004-2007 els catalans van aportar 88.945 milions i només en va rebre 75.847. La diferència de 13.097 milions va anar a la caixa comuna de la Seguretat Social aportada pels treballadors del Principat, mentre que la resta d’Espanya en van aportar només 4.500 milions. És Espanya qui té un futur negre per mantenir el model. Ja fa anys, el Pacte de Toledo intentava donar-hi solucions. Però ara la miopia oficial vol convertir interessadament en transitòria, una situació que és estructural. Ni es veuen perspectives de que es pugui crear ocupació a curt termini, ni hi ha cap política d’estímul que faci albirar alguna esperança. Mala peça al taler. Els catalans no es veuen a Espanya, perquè s’adonen que “són d’Espanya”. Una fraternitat que només és interès d’una de les parts. No volen que “es trenqui”, perquè com diu Ruiz Gallardón, sense Catalunya s’ho passarien pitjor. Per això alguns parlen del rebrot dels egoismes. Però ara tothom veu -Standard & Poors també- que aquest sistema no funciona. Que requereix canvis en profunditat i prendre consciència de la realitat. Posar les cartes i els números damunt la taula i parlar seriosament. No sigui que el govern d’Espanya repeteixi l’error del rei d’Anglaterra, quan advertia als secessionistes americans que, si acabaven independitzant-se, serien un país desgraciat i pobre. Mentre, el panorama s’enfosqueix cada dia i el vaixell on anem fa aigües per tot arreu. I cal prendre mesures perquè la culpa no és només dels que parlen un llenguatge diferent dels que manen. Siguin idees o idioma. Pere Prat