El país en què vivim

0

pand.jpg El 2010 vaig fer un article parlant de Grífols, empresa d’hemoderivats, radicada a Parets del Vallès. Ara m’hi torno a referir, però no per explicar les seves excel·lències empresarials, sinó per la claredat de les exposicions del seu president Víctor Grífols quan li acabaven de donar el premi de l’Associació d’Analistes Financers a la trajectòria professional i per ser el millor valor de l’Ibex. En el seu discurs d’agraïment, davant l’elit econòmica de Barcelona i de Boi Ruiz, conseller de Sanitat, que representava a la Generalitat de Catalunya, va etzibar que el sistema econòmic espanyol no funciona. “No invertiré un euro més, ni a Catalunya ni a Espanya. I ningú pot estranyar-se que la nostra presència aquí apunti a la desaparició, si el país segueix igual”. Aquesta persona, que sempre s’havia caracteritzat per la discreció i la feina seriosa i callada es queixava de patir un desavantatge competitiu per l’origen dels seus laboratoris. “Si Grífols hagués crescut a Alemanya seríem més grans que Pfizer” (un dels seus principals competidors). També es va adreçar al col·lectiu que l’havia convocat. “Vostès només miren fredament les corbes de Fibonacci, que no sé ni què són. I no pregunten res més, sense tenir en compte el país on creix l’empresa. La propera vegada que vulguin analitzar-nos ens truquen i els donarem els detalls. Els explicarem que no podem invertir a Parets del Vallès per assumptes tan trivials com que no se’ns garanteix el subministrament d’aigua. I això ho sap la Generalitat d’avui, la d’ahir i la d’abans d’ahir”. Algun dels 150 assistents va pensar que potser s’estava posicionant davant del procés que està vivint el país. Però aviat ho va deixar clar. “No es preocupin. Abans marxo a Gibraltar que a Madrid. Però no s’estranyin si la nostra presència aquí tendeix a la desaparició a favor dels Estats Units” (on ja controla Talecris). “A Madrid s’han passat de revolucions i han trencat el motor. Fa 35 anys se’ns en va donar un per desenvolupar-nos, però no s’ha canviat l’oli, ni les bugies, ni res. Ja no serveix”. I va posar exemples “No pot ser que tinguem un Tribunal Suprem i que el Tribunal Constitucional l’esmeni constantment. En tot cas, és un Tribunal semi suprem. Això, als Estats Units és inconcebible, perquè allà, el Suprem és el Suprem”. O també “Ara s’ha posat de moda dir que les administracions no paguen. Doncs acostumeu-vos-hi. El 1980 cobràvem entre 300 i 400 dies. Era l’època de l’Insalud, abans de traspassar la competència a les autonomies. La morositat més alta però, es va produir el 1992. L’Expo i els Jocs Olímpics van ser finançats per Grífols i per altres empreses com la nostra. Vam arribar a cobrar amb 700 dies de retard”. I per acabar va dir als analistes “Facin les seves anàlisis contextualitzant a les empreses en el seu entorn. Nosaltres som bons, com moltes altres, però ens perjudica el país”. Igual diu Pau García-Milà, jove empresari creador “eyeOS”, una referència en el cloud computing. Els països seriosos tenen polítics que simultaniegen la vida privada i pública perquè els representants del ciutadà no ho són per sempre i quan tornen a l’activitat privada, s’han de valdre per ells mateixos. Però ací la política és una carrera, ben remunerada i de per vida. I quan es deixa sempre hi ha algun “salvavides” que els allarga la vida regalada. Desgraciadament internacionalment Espanya es percep com un país de tramposos, de murris, de “xorissos”, d’entabanadors i de corruptes. On hi ha més pirates informàtics i audiovisuals. On menys es castiga la morositiat i on l’administració és qui pitjor paga. És un dels llocs on els impostos són més alts i on més es malbarata. On els bancs fan i desfan i on la justícia sembla una eina més del govern. Ací el que és del comú, no és de ningú, i aquell miracle espanyol del que es presumia s’ha convertit ara en una maledicció i en el referent de tot el que no s’ha de fer. Però per molts dels que ens governen, aquest país continua sent fantàstic. Amb sol, toros, festa i paella. Pere Prat