El núvol tòxic – Pere Escolà

55

La comarca ha viscut un ensurt, que afortunadament no ha tingut les conseqüències que l’espectacularitat del núvol tòxic feia imaginar. Els serveis van funcionar raonablement bé i les disfuncions, que sempre apareixen en situacions imprevistes, van ser de poca importància. Tothom va intentar fer el millor possible. Va ser encomiable la tasca feta a les escoles, que van saber trobar solucions per mantenir la calma tant en alumnes com en pares, que estaven neguitosos i preferien solucions particulars a les que propugnaven les autoritats que intentaven controlar la situació. L’Alcalde d’Igualada va estar dotze hores al lloc dels fets. I la professionalitat de tants que en les diferents àrees van estar prenent les decisions que calien per minimitzar els danys que s’havien desfermat per un accident impensable. Aquella explosió en una empresa química havia obligat a activar el Paseqcat i el confinament de població més gran que mai s’havia fet a l’estat.
Però una vegada superat el tràngol arriben els moments de reflexió. Han començat a aparèixer les situacions de sempre. Els ciutadans demanen responsabilitats. I les administracions cerquen a qui donar-les. I sempre hi ha un cap de turc. Potser falti algun paper, o s’ha deixat de fer algun tràmit. I per això es mira que sigui qui pagui els plats trencats. Potser Simar no ho tenia tot en regla. I per això l’empresa i els treballadors temen per la seva continuïtat. Un accident i poden anar en orris moltes hores d’esforç i de treball. I afloren els interessos. Les assegurances, els perjudicis que s’han generat i dels que alguns s’esperen rescabalar. Millor trobar un cap de turc que pagui els pecats col·lectius. Tothom es queda més tranquil quan s’identifica un culpable perquè així s’alliberen de les pròpies faltes.
Però aquest avís ens hauria de fer reflexionar. El polígon sempre ha estat un error. Quan es va dissenyar es van falsejar els plànols perquè la distància amb el nucli urbà no era la requerida. Deia que els habitatges s’acabaven al passeig Verdaguer i no a l’altra banda de la carretera. La revolta dels afectats va allargar el procés fins arribar al Suprem. Però ningú s’atreví a declarar-ne la nul·litat quan la inversió estava feta i ja era una realitat. Sols es millorà el preu de les expropiacions i deixar que algunes indústries i garatges poguessin romandre on eren. Gairebé la meitat del terme municipal es va convertir en polígon industrial. Així es pretenia que es quedessin a Igualada els diners dels impostos. Però aquella aberració urbanística mai va aglutinar l’activitat industrial esperada. I per donar utilitat al sòl, a poc a poc s’ha anat desvirtuant la idea inicial. En les seves proximitats s’hi ha fet un hospital (a poca distància de dues benzineres), centres comercials, escoles, habitatges i discoteques.
Per això hi ha hagut molta sort. Si es fes correctament una anàlisi de riscos, moltes de les activitats que hi ha en aquesta àrea no hi tindrien cabuda. A vegades hi ha accidents fortuïts, com el que es va produir als “Alfaques”, on hi van haver molts morts. A Igualada no hi han hagut desgràcies personals. I les administracions que miren tan prim les foteses, i demanen tanta paperassa per canviar un rètol o obrir una botiga, no paren atenció on es posen els nous serveis i no valoren els riscos d’activitats potencialment perilloses. I què s’ha de fer ara? Traslladar l’empresa? Limitar les activitats? Nous plans de seguretat? Tancar i que els treballadors vagin a l’atur? El risc d’accident no es pot evitar mai del tot. Es pot passar una vida sense ensurts, però en un segon, pot arribar el desastre.
Per això cal fer una reflexió més aprofundida. Les escoles, hospitals i habitatges s’han fet després de decidir que allà hi anava un polígon que havia de ser industrial, justament per prevenir, en el que fos possible, els riscos i molèsties que comporten la proximitat de la indústria. I ara ens adonem que, tants errors encadenats al llarg de tants anys, ens han deixat en una situació que exigeix solucions diferents. Cal fondre aquest núvol que potser encara és més tòxic que el que s’ha patit.
Pere Escolà