El nou estat i l’economia

0

diners-monedes-euro.jpg Encarem la jornada de reflexió per les properes eleccions i l’economia ha estat un dels elements més sensibles del debat. Uns han parlat de les desgracies que caurien damunt dels catalans. Moisès va parlar de les 7 plagues, però ací les amenaces encara ho són més. I mentre que el líder jueu sabia del que parlava i ho feia amb seny, ací, avui, qualsevol bocamoll es veu capaç de deixar anar una maledicció imprudent. En lloc de parlar de la joia d’estar units, Espanya ha triat el camí de parlar del cost de la separació. I malament va un matrimoni mal avingut, quan en lloc de parlar d’estimació, s’esbatussen pels diners. Però això encara és pitjor quan el litigi s’alimenta d’arguments falsos o interessats. Com ho són els que el Mundo publica a primera pàgina dient que una Catalunya independent perdria el 19% del PIB, segons un informe d’Exteriors, que explica que la secessió “deixaria els catalans fora de la UE”, amb un dèficit fiscal de l’11% i pèrdues comercials de 35.400 milions. Que els aranzels ofegarien l’economia i que Catalunya i s’aniria a la fallida. Però Catalunya ja està en fallida. No es paguen escoles, hospitals, dependents i multitud de serveis. Per aclarir on som, fent servir arguments solvents, s’ha constitut el col·lectiu Wilson, amb prestigiosos economistes com Pol Antràs, catedràtic de Harvard. Ell diu que perdre el 19% del PIB és inversemblant. Posa d’exemple el que passaria si Dinamarca, un país de mida equiparable, si quedés completament aïllada del món i deixés de comerciar amb qualsevol altre país. El seu PIB cauria només un 5,5%. Seria una estafa que un nou estat deixés de pagar les pensions. Els catalans que han cotitzat a la SS han adquirit un dret a cobrar la seva pensió en funció del que hagin pagat. Per tant tenen un dret individual i pròpi, es quedin al costat que es quedin. Igual que quan un pertany a una companyia d’assegurances, si aquesta canvia de propietari, els drets dels assegurats queden preservats. Catalunya té tres milions de cotitzants i 1,6 milions de pensionistes. La ràtio entre tots dos és d’1,88 cotitzants per pensionista (de tots els règims). Fa cinc anys era el 2,3. És a dir, està per sota del mínim recomanat (2,0). Els catalans aporten a la caixa comuna 18.257 milions a l’any, i els pensionistes catalans ingressen un total de 17.660 milions. Però això no arriba a la meitat del que perceben els pensionistes de la Comunitat de Madrid. S’han s’ha reduït el nombre de cotitzants i ha augmentat l’esperança de vida. Amés l’import de les pensions s’incrementa cada any (la mitjana actual és de 812 euros al mes pel conjunt Espanya d’avui). Aquesta situació milloraria en una Catalunya separada. El capítol més desequilibrant és el pagament de l’atur, i això no és el mateix en una població de 47 milions que en una de set. No hi ha cap estudi seriós que digui que Catalunya no seria viable a mig i llarg termini. Els dubtes són pel curt termini. En especial quan hi han interessos per entorpir el normal desenvolupament del procés. Tothom sap dels boicots a productes catalans i de problemes de deute públic. Però són monedes de dues cares. La pèrdua de mercats podria produir-se en les dues direccions. I no ha de ser un factor determinant que el Barça no jugui amb el Madrid a la lliga espanyola. El problema econòmic més important és què passaria amb Espanya. Si perdés un dels motors dels quals s’ha nodrit l’Estat es generaria inestabilitat. Ho va reconèixer Ruiz Gallardón dient que no es poden perdre ingressos quan avui dia Espanya ja és difícilment sostenible. Per això hi ha tantes pressions. Tots els creditors i ara Espanya en té molts, no estan interessats que Espanya es debiliti. I això significa que voldrien que Catalunya segueixi contribuint. Però és aquest poble qui ha de decidir si vol seguir com ara i cansat de que se li amenaci amb el foc etern. I si un dia cadascú va pel seu costat, els catalans voldríem que els nostres veïns siguin pròspers i s’hi pugui tenir una bona relació. Pere Prat