El negoci d’en Robert i les cabres

1

prat.JPG Des que va començar la crisi el 2008 tothom ha patit molt. Gent a l’atur, empobriment generalitzat i ensorrament de molts valors patrimonials. Però hi ha col·lectius que no han parat de rebre diners per seguir fent la seva funció. Com la banca, que ha rebut ajudes directes que suposen ja el 21% del PIB espanyol. És a dir 216.000 milions d’euros. I el problema no són els diners que s’han posat per assegurar la liquiditat del sistema, sinó els que s’han perdut. Ara només es parla dels 37.000 milions que tornen a demanar. Sembla que es vulgui fer oblidar que les entitats financeres ja tenen emissions de deute avalades per més de 76.000 milions i que les privatitzacions de les caixes poden suposar pèrdues l’Estat de gairebé 19.000 milions més. I es calla que el SAREB, el Banc dolent, donarà bons per 60.000 milions, canviables al BCE i per tant diners públics. Per això s’han anat creant diferents vehicles, canalitzant aquesta ingent quantitat de diners. Primer van ser les “mesures urgents per paŀliar la falta de liquiditat”. El fons d’adquisició d’actius financers (FAAF), un sistema d’avals que va permetre a la banca captar 19.300 milions als mercats, i que ja es va liquidar. Després un programa d’avals del Tresor, encara vigent, i que a finals d’octubre recolzava emissions de deute del conjunt de la banca per valor de 76.200 milions d’euros. Més tard el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), creat el juny del 2009, pocs mesos després de que s’hagués d’intervenir la Caja Castilla La Mancha amb injeccions directes de préstecs i capital, que han significat prop de 120.200 milions. I ja no eren per “facilitar liquiditat” sinó per evitar (o retardar) la fallida d’algunes entitats amb problemes. Ara, fins i tot el responsable de la patronal bancària parla de mala praxis amb la gestió de les participacions preferents i l’entrada directa en el capital. Una ceguesa del Banc d’Espanya, del govern i dels gestors de masses bancs i caixes reconvertides que es negaven a veure la realitat. Això, ja ha portat les primeres víctimes, perquè han perdut bona part del que hi van posar els que es cregueren el que els deien, o van ser enganyats per comercials que seguien les consignes de la direcció. I ara Brussel·les entorpeix les accions que caldria en justícia. El Govern, encara poc conscient del desgavell, obliga a realitzar provisions per uns 85.000 milions d’euros per sanejar els actius tòxics del totxo i li explota a les mans el cas Bankia, que s’afegeix als de Catalunya Banc, Nova Galicia i el Banc de València. I aleshores amb el FROB ja no n’hi ha prou. Es fan diferents test d’estrès per recuperar la credibilitat en el sistema i es destapen noves necessitats de capital. Ara el SAREB (banc dolent) requereix d’entrada 2.400 milions en capital públic. També emetrà bons amb la garantia de l’Estat, que lliurarà als bancs -a canvi dels seus préstecs al sector promotor i actius immobiliaris- perquè puguin obtenir liquiditat immediata del BCE. Ja n’hi ha compromesos 44.000 milions de a les quatre entitats nacionalitzades. I el Banc d’Espanya calcula que encara en faran falta uns 15.000 milions d’euros més. I veurem quan acabarà costant la venda de les caixes per part de l’Estat, ja que totes les subhastes que s’han fet fins ara han requerit d’un esquema de protecció d’actius (EPA) una espècie d’assegurança que cobreix el comprador d’una part de les pèrdues, d’una cartera de crèdits que es relaciona i per un temps definit, generalment deu anys. Així el Banc de Sabadell, comprador de la CAM, ja va avisar de que la “pèrdua probable” que acabaria resultant seria de 16.560 milions. I el Banc d’Espanya sembla que anticipa que el del Banc de València, la pèrdua acabi senti d’uns 600 milions d’euros, el d’Unnim d’uns 1.000 milions, mentre que la CCM i CajaSur poden sumar uns 1.000 milions més. I això que, segons algun mandataris, Espanya tenia el millor sistema financer del món. Potser no era així ja que el contribuent ha de pagar tant. Però de les responsabilitats ni se’n parla. Pere Prat