El Musikverein de Viena, el majestuós temple universal de la música

248

Des de fa més de cent cinquanta anys, el Musikverein de Viena ofereix música clàssica de categoria i fama mundials. Aquest escenari internacional disposa d’espais diferenciats per a concerts i per a diverses institucions musicals, si bé és la sala principal la més preuada per la seva excepcional acústica, un fet que la situa entre les tres millors sales del món al costat del Symphony Hall de Boston i el Concertgebouw d’Amsterdam; acollint concerts de les principals orquestres simfòniques del món així com els concerts d’abonament de l’Orquestra Filharmònica de Viena, com per exemple el Concert d’Any Nou. L’edifici va ser construït per la Gesellschaft der Musikfreunde (Societat d’Amics de la Música), del qual en segueix essent propietari des què l’immoble va ser cedit per l’Emperador Francesc Josep I, amb la finalitat d’ajustar-se al projecte arquitectònic neoclàssic de Theophil Hansen; batejat posteriorment amb el nom de Musikverein o Club de la música.

Segons l’encàrrec que li va fer a l’arquitecte la Gesellschaft der Musikfreunde (Societat d’Amics de la Música), l’edifici -i en concret els plànols per a crear una gran sala de concerts- havia d’esdevenir un autèntic temple de la música al cor de la capital austríaca. Hansen, d’origen danès, i de trajectòria historicista, era un vertader entusiasta de l’arquitectura de l’antiga Grècia, una circumstància que veus representada només accedir al vestíbul i observar la fantàstica sumptuositat a què t’obre pas la seva imponent escalinata. Amb tot, a mesura que et vas internant per les seves dependències, el Musikverein a més de lluir les excel·lències de l’art grec fa gala de diversos elements ornamentals aportats per una singular estètica pròpia que denoten el bon gust i el goig del viure vienès de l’època imperial.

I és, especialment, la Sala Daurada (la Große Saal o Goldener Saal), de grans dimensions, amb un aforament per a més de mil set-cents seients i unes tres-centes places dempeus; l’espai que, gracies a la seva forma rectangular, al seu recobriment de fusta i al buit sota el terra de fusta -que actua com a caixa de ressonància- a més d’un enginyós fals sostre -també de fusta- està considerat com a un recinte d’una sonoritat insuperable. Endemés, els seus esplèndids frescos del sostre, les seves distingides i desenfadades cariàtides i els seus empastats motius decoratius en or contribueixen amb escreix a què aquest colossal indret sigui la dependència de tot l’edifici que més testimoniï la gloriosa grandesa d’uns orígens i d’una època que, encara, resplendeix als nostres dies. Tanmateix, el Musikverein disposa de moltes més estances d’entre les quals val a esmentar la Sala de Vidre i la Sala de Brahms, adaptades per a encabir-hi a més de cinc-centes persones i destinades a concerts de càmera i recitals. Emperò, des del nou mil·lenni, aquest temple de la música disposa a més a més d’unes sales reduïdes en les quals s’hi programen tota mena d’actes, recitals, cursos, conferències, etc.

Des de l’any de la seva inauguració, el 1870, el Musikverein ha vist representades més de quaranta-quatre mil obres; d’entre les quals, un important nombre eren estrenes. Molts compositors de la talla de Brahms, Mahler o Ravel -per citar-ne tres- van formar part durant dècades del repertori habitual; alhora que hi ha anat passat celebritats de la música de totes les procedències, per als quals una actuació en aquest certificat santuari dels notables de la música apunta a ser tot un honor. En summa, aquesta tradició d’albergar a notables celebritats ha arribat fins a l’actualitat en la línia que el Musikverein no es limiti únicament a conservar el magnànim llegat dels clàssics sinó que també serveixi de passarel·la per a músics contemporanis de nova fornada.

Carmel·la Planell

Filòloga, historiadora i fotògrafa