El laboratori – Jaume Singla

E

Veient tot el que l’Estat està perpetrant en el territori dit Espanyol, arribo a la conclusió que tot plegat és una mena d’assaig per conèixer de forma fefaent, la capacitat de resistència i submissió que podem arribar a tenir els ciutadans, sotmesos a agressions, en forma de constants retallades socials.
Estem transitant pel vuitè any de la pitjor crisi econòmica que ha viscut aquest país, (és la pitjor perquè l’han provocat els bancs) des de la Guerra (in) Civil, i els polítics que dominen les estructures de l’Estat, no paren de castigar als ciutadans… sense que hi hagi cap mena de rebel·lia ciutadana digna d’aquest nom.
Sorprenentment, tot i la passivitat general dels ciutadans, a Las Cortes no paren de fer lleis repressores contra les protestes populars “si las hubiere”. Dia si i dia també, els tribunals condemnen persones pel fet de protestar, mentre que els malfactors que amb els seus “saqueos” han provocat les protestes, continuen amb els seus cotxes oficials i els seus guardaespatlles, pagats amb diners públics. Tot i que en alguns casos -Rodrigo Rato per exemple- no tenen cap càrrec institucional.
La secretària general del PP tenia un lapsus i declarava “hemos trabajado mucho para saquear nuestro país” (sic). Aquest “nuestro” es deu referir al sentiment de propietat de Castella envers tot el territori hispànic.
Acabem de veure com el “líder” dels indignats, Pablo Iglesias, autoerigit com a “azote de la casta” ajupia la testa davant el Borbó, -el Cap de la Casta- i l’obsequiava una col·lecció de vídeos per al seu gaudi personal.
A Catalunya les proves que ens posen des d’Espanya són encara pitjors. A les retallades socials que patim tots els ciutadans, cal afegir-hi les retallades nacionals. Des del cop d’Estat del 23F que no han parat de retallar-nos sobirania. Competències que fa uns anys es varen traspassar a Catalunya, ara una a una, les van recuperant, sense que s’aixequin gaires veus en contra. Algunes, però molt poques.
Aquest país, i el país veí, s’han convertit en un laboratori per estudiar fins on es poden castigar els ciutadans, abans no s’aixequin i es rebel·lin contra els abusos. Diuen que fins i tot hi ha banquers que han apostat grans fortunes a que -degudament castigats i estupiditzats per la televisió- podem aguantar sense dir ni piu, fins arribar al dret de cuixa.
La darrera estafa és aprovar una pujada de salaris de “hasta” l’1%. És a dir es pot quedar per sota, però mai per sobre. Ens fan creure que sortim de la crisi… però ens fiquen a la misèria.
Jaume Singla