El Koan

26

Fa molts anys a l’Orient hi havia un emperador que tenia un fill molt orgullós i intel·ligent. Els pares el van fer educar amb els mestres de més renom. Li ensenyaren la lletra i els números, les relacions entre el Cel i la Terra, dos principis units per lleis de sincronia. Cada dia el jove meditava vora el bosquet que hi havia a costat d’un petit llac. Però l’emperador el veia trist i melancòlic. No volia fer-se amb els altres nois del palau. I també defugia les dones. Quan va arribar a la majoria d’edat el pare no el veia encara preparat per assumir les regnes del govern. Ho sabia tot, però no havia comprès res, pensava el sobirà.

L’emperador va fer cridar un vell mestre de gran renom que vivia a les muntanyes, prop de les fronteres amb els regnes estrangers. L’ancià havia estat mestre de molts prínceps de tot l’Orient. L’emperador va enviar-li missatgers, però l’home es va negar a abandonar la seva muntanya. Era un lloc fred i solitari. Però no volia moure-se’n. Aleshores, l’emperador va decidir portar-hi el seu fill i el va acompanyar en la travessa per les muntanyes. Quan van arribar al refugi del savi i van trobar una senzilla cabana de fusta, un petit hort i unes gallines. No estava gaire convençut que fos el millor lloc per educar un príncep. Va deixar-hi el seu fill i van pactar que el noi tornaria a la cort al cap d’un any. Pare i fill no es van dir ni adéu. I així van marxar l’emperador i el seu seguici.

L’ancià li va mostrar al noi tots els camins de les muntanyes, li va ensenyar els noms dels arbres, les plantes i els animals. El va fer jugar amb llops, grimpar amb les cabres i parlar amb els ocells. I moltes coses més. Van passar la tardor, l’hivern i la primavera. I a l’estiu va arribar a palau la notícia que el príncep havia arribat, però que lluny de tornar a casa estava treballant de sol a sol amb els pagesos, caçant al bosc i fent feines amb les dones del camp. El seu pare va enviar a buscar el jove que vivia entre els humils.

Quan arribà a palau el rei preguntà si allò era tot el què havia après amb el vell: a vestir malament, riure com els simples i convertir-se en un súbdit sense instrucció ni senyoriu. Llavors, el fill li va proposar un repte. Que tallés un dels arbres del jardí, el més fort de tots, el més antic i robust. L’emperador acceptà l’aposta, agafà la destral i volgué tallar-lo, però no va poder. I passaren els dies i les nits i el roure restà allà dempeus. L’emperador rendit va demanar al seu fill com podia fer-ho. I el noi va fer venir el millor llenyataire del país que el va partir gairebé d’un sol cop. Com pots ser el rei sinó ets capaç de fer el que poden fer els teus súbdits més humils, va preguntar el jove al seu pare. El pare va plorar i el va abraçar i junts van regnar amb saviesa i prosperitat.

Bernat Roca | @crossroads1815

Professor de Filosofia i Història