El joc dels disbarats

0

psc_rubalcaba_aranazo_620x817.jpg Estic segur que mai en una campanya electoral no havia sentit una rècula de disbarats tan enorme com aquests dies. Ja és normal que en campanya les coses s’exagerin i estem acostumats a les promeses que després no es compleixen. Però sentir tants improperis de boca de personatges que se suposa haurien de tenir un mínim d’educació i de decència, la veritat, m’ha sorprès. I aquest joc dels disbarats tot just comença perquè sembla que els seus promotors juguin a veure qui la diu més grossa. I n’hi ha de l’alçada d’un campanar. Des de Xavier Sabaté, cap de llista del PSC a Tarragona atribuint a Mas que es volgués beneficiar de la Llei de Successions per la mort del seu pare i la seva germana fins a Marcelino Iglesias comparant el nacionalisme de Catalunya amb els morts del nazisme i de les dues guerres mundials, n’hi ha per a tots el gustos. Algunes són esperpèntiques, com que els catalans som els responsables de la mort de Jesucrist a la creu o que en una Catalunya independent s’obligarà a catalanitzar els cognoms castellans. Farien riure si no fos que fan pena. Afegiu-hi les grans mentides sobre el futur d’una Catalunya que -diuen- caurà en la misèria més absoluta, que els jubilats no cobraran les pensions o les amenaces d’intervenció militar i tindreu un mostrari digne d’uns grans magatzems. Algun dia caldrà fer-ne un recull per fer-nos-hi un fart de riure. Però són una mostra de la categoria moral i de la manca de sentit ètic dels seus autors. Hi ha expressions i comparacions que són indignes d’un polític i només per això aquesta mena de comportaments no ens han d’ofendre; al contrari, retraten els qui els pronuncien. És ben certa la dita que no té més raó qui més crida, però sembla que sigui aquest el lema que han adoptat alguns partits. Probablement s’han espantat en veure que els catalans ens hem cansat de ser l’ase dels cops i hem dit prou. Però s’han equivocat en la forma de voler-nos fer tornar al seu corral, l’únic on, segons ells, podem viure. Fins ara s’han dedicat només a això, a la desqualificació i a l’insult més groller. Ni una paraula positiva, ni una oferta d’entesa i diàleg. No s’adonen que són ells els qui s’estan tirant pedres a la pròpia teulada? Cada dia tinc més clar que en certes ments només hi ha lloc per a un pensament monolític. Tots els que no són amics són enemics. I no tenen en compte la majoria silenciosa, la que té seny i està farta de ser “cornuts i pagar el beure”. Catalunya segueix essent la comunitat que més aporta a l’Estat i en canvi és l’última en rebre’n inversions. Per això ha dit prou. El sentiment d’independència no ha crescut com un bolet del bosc, és l’última alternativa per a continuar vivint com a poble lliure. I es pot demostrar tant analitzant l’actuació política d’un govern, més que central centralista, i mitjançant les xifres que, si bé no ens traurien de la crisi en un primer moment, sí que ens posarien aviat al nivell dels països més pròspers d’Europa. Per això ens interessa. Per un sentiment de poble i per la voluntat de viure millor. Josep M. Carreras