El Cap de Bona Esperança és un dels grans vèrtexs de la navegació oceànica, especialment pel fet d’estar situat prop de la conjunció de l’Oceà Atlàntic i l’Oceà Índic. De fet, es tracta d’una espècie d’accident geogràfic especialment referit a la bravura de les seves aigües i de l’extrema violència dels vents que el fuetegen. Aquest punt, assenyalat històricament per suposar-lo el llindar de la fi del món, és també conegut com a l’enclavament dels vents rugents i més amenaçadors per a qualsevol navegant, altrament anomenat “Cap de les Tempestes” durant els mesos de l’hivern austral, d’abril a setembre. Això és, en aquests límits del planeta, unes onades de més de quatre metres i uns vents ferotges apunten a ser llocs de trànsit summament difícil per al transit marítim i fins i tot d’assentament compromès per al mateix hàbitat humà.
No obstant això, en aquests condominis, la zona més perillosa és la gairebé desconeguda Punta de les Agulles, el veritable extrem sud del continent africà o marca autèntica de l’entrada oficial a l’Oceà Índic. Aquí, a uns vuitanta quilometres -en línia recta, que no pel litoral- del Cap de Bona Esperança, acostumen a ser més que habituals els grans temporals ja que és l’extrem fronterer on s’entrecreuen els dos oceans. Això és, sembla ser que quan les depressions que arriben des de l’Atlàntic es troben amb els corrents procedents de l’Índic, a la Punta de les Agulles, es creen onades anòmales i de gegantines dimensions; el que és el mateix que una brutal confrontació d’aigües càlides de l’Atlàntic amb les més fredes de l’Índic. Aquí xoquen, doncs, sota el cinturó dels alisis, un dels corrents més forts de la Terra damunt d’uns oceans inestables que dibuixen impressionants muntanyes d’aigua: uns espantosos murs verticals coronats per crestes d’escuma que semblen sorgir del no res i avancen cap al continent a tota velocitat en qüestió de minuts. Aquestes ones de l’infern, com així les anomenaven els primers navegants, han estat les responsables de l’infortuni d’un gran nombre de navilis.
Tanmateix, la Punta de les Agulles es mereix de recuperar un protagonisme que secularment se li ha robat en atorgar -els primers exploradors lusitans- al Cap de Bona Esperança la condició de ser un límit extrem meridional del continent africà que, en realitat, no era ni ho és. En aquest sentit, després del seu descobriment, a mitjan segle XVII, a la zona confrontant a la Punta de les Agulles, també es va anar creant un mite semblant al del Cap de bona Esperança a causa d’altres tants naufragis que es van registrar en aquestes aigües com a conseqüència de les sobtades i violentes tempestes, a més de les boires i una molt irregular orografia. Fins a principis del segle XVIII, quan els vaixells procedents de l’Índic superaven les amenaçadores aigües, que banyaven aquest terme, s’afanyaven a arribar a Ciutat del Cap per a una necessària parada a la popularment anomenada “taverna dels mars”, un destí poblat on es s’aprovisionaven dels preuats queviures per a combatre les penúries alimentàries i les crueltats de tan llargs i arriscats trajectes.
Però, aquest bressol d’innombrables llegendes de mariners i també cementiri d’infinitat de vaixells i mariners, no és només això … la Península del Cap és una terra de penya-segats de vertigen, de miradors amb vistes incomparables, de platges de sorra blanca i d’una rica naturalesa habitada per una formidable colònia de lleons marins que es mouen maldestrament entre les roques i pel simpàtic caminar d’uns coquetes pingüins. Amb el mar a un costat, enmig de l’abisme d’una costa tremendament abrupta, et pots anar introduint per una sinuosa carretera que et regala un horitzó -perdut en l’Antàrtida- amb unes vistes al·lucinants. Si més no, al cap i a la fi, els llocs moltes vegades adquireixen aquesta màgia especial gràcies al moment i les circumstàncies de l’ànima amb què tu els contemples.
Al capdavall, el sud de la Península del Cap et convida a visitar certs llocs de parada inexcusable com són, sense cap mena de dubte, el Cap de Bona Esperança i la Punta del Cap, amb els seus respectius fars: l’històric del Cap de Bona Esperança i el més recent el de la Punta del Cap; aquest últim, per descomptat, un dels puntuals reclams turístics ja que es troba a més de dos-cents metres sobre el nivell del mar a l’àrea del Cap de Bona Esperança, i al qual s’hi pot ascendir -en una mitja hora- a través d’un sender que et descobreix unes vistes francament espectaculars.
