El fil de la història – Pere Escolà

40

El 15 d’agost de 1947 l’Índia es va declarar una nació independent. Winston Churchil, el Primer Ministre, anglès i líder del partit conservador, s’hi havia oposat aferrissadament. El 1942, havia fet empresonar a molts líders del Partit del Congrés i en el seu mandat s’havien produït accions militars amb molts morts. Però va perdre les eleccions i els laboristes van obrir les negociacions. Lord Mountbatten, va signar la retirada anglesa amb Mahatma Gandhi – el pare d’ambdues pàtries i líder del moviment de la no violència – juntament amb Jawaharlal Nerhu, que va ser el primer ministre de la part hindú i Muhammad Alí Jinnah que ho fou de la part musulmana, que va agafar el nom de Pakistan (terra dels purs).
Havien passat només setze anys des que a Delhi s’acabessin les construccions de la Porta d’entrada a l’Índia, el Passeig de les desfilades i de les celebracions, el Palau del Virrei i les estructures del govern colonial. Tot estava fet per recordar “qui manava”. Però ara la majoria de les estàtues dels prohoms britànics, que havien estat tan poderosos en aquelles terres, estan malmeses o tapades amb bosses de plàstic com si fossin escombraries. I en aquell indret de dominació estrangera ara s’hi troba el palau de la presidència de la república.
Gandhi, un home tan determinat com feble, va aconseguir el que “era impossible”. Separar-se d’aquell Imperi que acabava de guanyar la guerra més sagnat en la història de la Humanitat, torçant la voluntat del líder gegantí que els havia portat a la victòria. Calia la seva determinació carismàtica. Però això només per haver seguit una via pacífica. Qui de debò va fer la independència va ser la voluntat del poble. I s’hi hauria arribat igualment per altres camins, perquè les persones estan per damunt de les nacions, que són només espais de convivència. És la gent qui es dóna les normes per viure plegats. Per compartir projectes. I se’n van quan ni els escolten, ni els volen. Com sempre ha passat al llarg de la història. I les Espanyes en són un dels exemples més evidents.
La democràcia és una forma d’estructurar les relacions. I els seus governants un reflex del país. Perquè tant val el vot d’un savi com el d’un ignorant, d’un ric com el d’un pobre. I això és el que marca el nivell dels representants i fa bona la dita de que tots els pobles tenen els governants que es mereixen. S’allarguen les baralles, es rebutgen les lleis i s’acaba en enfrontaments, per no entendre les queixes, ni aportar solucions.
Molts anglesos encara critiquen els qui van “perdre” les seves possessions i la part més significativa del Imperi Britànic. Recorden la força de la reina Victòria reclamant aquells territoris a la Companyia de les Índies. Eren temps d’esplendor. De revolució industrial, de maquinària, del vapor i de la construcció de les línies fèrries. Ells eren el progrés. Els indis podien jugar també al criquet o l’hoquei herba i les elits anar a les universitats d’Oxford i Cambrige. Però els avantatges d’aquella civilització no van impedir que volguessin marxar. I quan els parlaven de l’Imperi, de la Unitat i de ser un model Universal, ells pensaven només en ser. Potser més pobres. Menys poderosos. Però ells mateixos. I en això continuen.
No valen les amenaces. Es continua unit quan hi ha projectes en comú. Il·lusions compartides i horitzons ambiciosos, fonamentats amb passats compartits. Però quan només hi ha una estaca, les notes de la cançó d’en Llac van fent forat. I el trencament esdevé inexorable. Els camins no s’imposen. Es trien. Com també els companys de viatge.
Pere Escolà