Un article de
Veuanoia

El dur camí de l’exili
E

3 d'abril de 2018

Recordo la vegada que vaig passar pel coll d’Ares i abans de creuar la línia que separa les comarques del Ripollès i del Vallespir, vaig aturar-me per llegir la inscripció que hi ha al mig del monument erigit l’any 2002, en honor de l’exili republicà. Vaig mirar també les fotografies que mostren les persones que traginant les seves pertinences caminaven coll avall, camí de l’exili en territori francès. En aquell moments vaig imaginar-me com es devien sentir aquells famílies, quins pensaments es deurien creuar per les seves ments. La primera cosa que em va venir al cap va ser el ferm desig que mai més ningú hagués de passar per aquest mal tràngol. Hi ha desitjos que es compleixen i d’altres que no. Aquest n’ha sigut un d’ells.

Recentment, hem hagut de veure com el President Puigdemont i els consellers Antoni Comin, Lluís Puig, Meritxell Serret i Clara Ponsatí van haver de triar novament aquest camí. Després va ser el torn de l’exdiputada Anna Gabriel. El passat divendres, 23 de març la secretària general d’ERC, Marta Rovira va prendre la mateixa decisió. El pitjor de tot plegat és la impotència de no poder fer res per aturar la cacera, que l’estat espanyol ha endegat per treure de circulació a tots els polítics independentistes catalans. I la impunitat amb què ho fan sabent que cap dels socis europeus ni de la resta del món els dirà res. Cofois i sorneguers no dubten en donar per fermes les sentències, fins i tot abans que siguin dictades. Quan es tracta d’anar en contra de Catalunya tot s’hi val. Per si no n’hi hagués prou, asseveren que actuen en defensa de la Constitució. Una Constitució que com molt bé va dir el President del Parlament, Roger Torrent, l’aleshores Alianza Popular va votar-hi en contra, tot i que blindava qualsevol possibilitat de jutjar els crims del franquisme i a qui els havien comès.

El credo que practiquen alguns dels partits polítics que estan a l’oposició els duu a pensar que maltractar, menystenir i fuetejar als catalanistes els donarà més vots en unes properes eleccions. Aquesta és per a ells la millor de les propagandes electorals. Sentim contínuament parlar de democràcia, d’estat de dret… És una hàbil pràctica per fer-se seu justament allò en què no creuen.

La llista dels empresonats a causa de les seves idees polítiques va augmentar el mateix dia 23, quan el jutge del Tribunal Suprem va dictar presó sense fiança per a Jordi Turull, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Josep Rull i Raül Romeva. Una decisió que sens dubte ha pres aquest magistrat, però amb total consens amb el govern del PP. Després de tot això, encara ens volen fer combregar amb rodes de molí, i que ens empassem la inexistent separació de poders, i l’afirmació que a Espanya no hi ha presos polítics. La repressió que estem patint ratlla la que ja va haver-hi durant l’època del dictador. Atacs a les institucions, a la cultura i a la llengua, al dret de lliure d’expressió i pensament… Molts dels nostres avis i dels nostres pares van haver de patir i suportar aquests impediments durant els 40 anys que va durar la dictadura de Franco. Quan finalment es va entrar a la nova etapa democràtica, en cap moment s’haguessin imaginat que en ple segle XXI, els seus nets i els seus fills haurien de tornar a passar per situacions com les que estem vivint.

No podem pas pretendre pensar tots de la mateixa manera, i tenir idèntiques ideologies polítiques. Cal respectar sempre el pensament de l’altre tot i que divergeixi al cent per cent del teu. Ara bé, el que no s’ha de fer és alegrar-se dels cops que rep el teu oponent. Malauradament, això és el que succeeix actualment a Catalunya. Els polítics i el sector de la població que es declaren unionistes, constitucionalistes… aplaudeixen i gaudeixen dels empresonaments de les persones que he anomenat a l’anterior paràgraf. No és doncs estrany que a casa nostra s’hagi produït aquesta fractura política i social, que lluny de desaparèixer sembla que vagi en augment.

He començat aquest article parlant del camí de l’exili, i l’acabaré recordant les paraules d’un català universal, que també va haver de viure a l’exili. Em refereixo al mestre Pau Casals, i al seu discurs del 24 d’octubre de l’any 1971 a les Nacions Unides, quan van concedir-l’hi la Medalla de la Pau:

“La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. A més, sóc català. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament”.

Tant de bo que ens aquests moments tan amargants que vivim, l’ONU prengui consciència de la vulneració dels drets humans i polítics que es porta a terme des del govern d’Espanya i actuï en conseqüència.

Eduard Creus

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta