El dret a poder escollir: la medicació voluntària

175

Montserrat Argelich

 

A Tromso, Noruega, s’hi troba l’hospital psiquiàtric Asgard, que des de fa un temps tracta pacients psiquiàtrics sense medicaments, després de que la pressió dels malalts psiquiàtrics i les seves famílies hagi convençut a las autoritats sanitàries del país escandinau. El tractament lliure de fàrmacs és una prova pilot d’aquest hospital, que vindrà secundada amb 4 proves més en altres centres del país, segons ha ordenat el ministeri de salut de Noruega.

Davant del sabut increment de la utilització de medicaments, fonamentat amb els estudis que paguen les mateixes farmacèutiques, el poble ha demanat que com a mínim se’ls doni el dret a escollir. Abans el metge escollia el tractament, ara el metge fa només propostes que després el pacient valora i escull. Hem d’anar cap a aquest camí? Doncs d’entrada, la meva opinió és afirmativa, d’entrada no hem de tancar cap porta, cal analitzar tots els camins, i és important tenir clares les altres opcions abans de prescindir d’alguns medicaments.

Certament l’abús dels medicaments és una realitat i encara que és obvi que no podem pas prescindir d’ells, és imprescindible no sols un ús racional dels mateixos (feina que ja s’ha fet per exemple amb l’ús dels antibiòtics), sinó establir mecanismes paral·lels als que té la indústria farmacèutica per avaluar-ne la seva eficàcia real, i sobretot avaluar-ne també els efectes secundaris, que moltes vegades han estat assumits com a “normals”, sense tenir-ne clares les conseqüències reals a mig – llarg termini.

Cal recordar també que els fàrmacs, i sobretot en el cas dels psiquiàtrics, només actuen sobre la simptomatologia, un abordatge totalment insuficient si el que volem és curar el pacient, no només millorar-li la vida.

Per tant, quan els fàrmacs disponibles per a una malaltia només actuen sobre la simptomatologia que fem?? Que fa la medicina convencional o que hauria de fer? La resposta és coneguda, encara que molts professionals no la considerin vàlida, i aquesta és tenir una visió holística de la malaltia. De fet, en el document de la generalitat de Catalunya “Els serveis d’urgències hospitalaris: una reflexió des de l’ètica” , cita textualment:

“A mesura que la malaltia crònica evoluciona l’objectiu terapèutic es va desplaçant gradualment cap a la pal·liació, de manera que en les fases més avançades, quan les expectatives de vida són limitades, l’esforç terapèutic s’ha de dirigir cap al control dels símptomes, el benestar i el confort físic, psíquic i espiritual de la persona malalta. S’ha de promoure el canvi de paradigma en l’atenció a la malaltia crònica avançada, de manera que els recursos sanitaris s’adaptin amb flexibilitat a l’evolució de les necessitats de la persona a mesura que la malaltia progressa.”

Si us fixeu doncs, la visió holística s’hi inclou, es parla de la part física (el cos), psíquica (la ment) i l’espiritual (l’ànima o consciència superior), però es parla només de “confort”, sense establir mecanismes per actuar sobre aquests tres pilars.

Avui dia hi ha un increment de l’ús de teràpies fora del sistema sanitari convencional, perquè aquestes actuen mitjançant diferents tècniques d’abordatge, sobre la part psíquica i espiritual de la persona, i la gent hi troba resultats. I està clar que això ha de ser així, quan una taula té 3 potes, han d’estar les 3 a la mateixa alçada perquè la taula en global, “l’ésser que som”, estigui estable, estigui sa.

Per altra banda, recordant l’efecte placebo i l’efecte nocebo, és imprescindible que qualsevol professional tingui clars aquests conceptes. En el cas de les malalties cròniques, quan a una persona li diuen que allò que li passa és crònic, i que per tant no es curarà, que creieu que passa?? Doncs en el seu inconscient, s’hi programa la no recuperació, si la persona vibra amb aquella informació, estem provocant-li un efecte nocebo, estem tancant la possibilitat de que estigui disponible per a la recuperació, i això només es pot revertir amb un treball des desprogramació mental o de consciència.

En el document que us citava parla de la comunicació amb el malalt, de tenir en compte la seva experiència i opinió, i del tracte (que reconeix que és una cosa que no s’acaba d’aprendre).

Hem de ser conscients de que la força de la persona, la voluntat de voler-se recuperar és una energia que no es veu, però que existeix i és absolutament necessària. La doctora Sònia Fernàndez Vidal explica que la màgia consisteix en produir canvis mitjançant l’ús de forces que encara no han sigut definides o acceptades per la ciència. Algunes teràpies produeixen canvis que semblen màgia, perquè no tot està definit en elles, perquè no tot pot ser entès per la ment humana actual…, però tot arribarà. Les bactèries havien existit sempre, i abans no les veiem…, no teníem eines.

En el proper article us parlaré sobre en Francisco Barnosell, o Paco La Cueva, Dr. en medicina i cirurgia, neurologia, neurofisiologia i rehabilitador, que porta moltíssims anys fent un treball per intentar unificar la medicina clàssica amb la sanació dins el context de la medicina natural, holística o energètica.