Un article de
Veuanoia

El deure de l’Estat
E

4 de maig de 2016

Els estats, estiguin constituïts com a monarquies o repúbliques, provenen d’una legitimació gens democràtica ja que son els hereus dels Estats Moderns, unes estructures de poder que no eren altra cosa que l’extensió de les monarquies absolutes i aquestes una evolució de les monarquies patrimonials medievals. En definitiva, formes de poder instaurades sota l’auspici de la llei del més fort.

En cap ocasió, al llarg de la història de la humanitat, s’ha donat la tessitura que el poble hagi liderat i legitimat la creació del seu propi Estat. Ni tant sols l’aclamada i exaltada Revolució francesa – que va provocar el trencament amb el despotisme il·lustrat – va tenir arrels populars ja que en definitiva fou una revolució burguesa.

En conseqüència, per la pròpia lògica, els Estats, tinguin la forma de poder que tinguin, estan més involucrats i còmodes en la gestió de la repressió i la opressió del poble que no pas en la formació per la transformació o millora dels individus i de les estructures que constitueixen l’Estat. Prima més el control policial i l’exacció fiscal que l’obsessió per garantir els drets i el benestar de la ciutadania. Proves mil. Malgrat la crisi global cap Estat ha rebaixat, de forma substancial, la despesa militar ni tampoc els impostos; tanmateix continua essent tou i permissible envers les tracamanyes i evasives dels poderosos.

A dia d’avui en comptes de treballar, de manera conjunta tots i cadascun dels agents que configuren el marc polític, per l’elaboració d’un model d’equilibri i de justícia, l’Estat es centra de forma imperativa en la funció recaptatòria; i a sobre ho fa de manera ineficient, improductiva, amb buits legals, pròpia d’un estat amb un projecte inacabat.

No cal descriure, ni fer un elenc, tots els decrets i declaracions que han figurat a les Cartes Magnes o que actualment estan presents a les Declaracions Universals o a les singulars Constitucions per entendre que la missió bàsica, fonamental, de l’Estat no és altra que la de protegir al ciutadà dotant-lo d’un corpus de drets i deures a través de la bona i eficaç formació. Per a tant, si la formació no és la convenient i adequada llavors mai tindrem allò que volem, allò que ens mereixem, a saber, un autèntic Estat de dret.

En definitiva aquest seria, essencialment, el full de ruta natural en democràcia. Però bé, degut a que l’Estat no té, ni tampoc treballa en la direcció per a tenir un model de funcionament que vetlli per aconseguir l’anteriorment anunciat, cal que la formació, des del punt de mira integral de l’ésser, es treballi des de la base, des de les relacions socials primeres, des de les relacions pares/fills. Quan el vèrtex de la piràmide social no fa la funció de líder, quan el govern no gestiona i administra adequadament el més important i preat per a la societat com és l’educació per a la formació, no tant intel·lectual, sinó humana, a fi de que les sinergies que es generen coadjuvin a tenir una societat justa i equilibrada, llavors ha de ser la pròpia societat, des de la base la que ha de liderat el procés per a la transformació.

Si l’Estat no va per aquest camí – per què té altres prioritats o per què, simplement, no te el model clar – llavors la total i plena responsabilitat de lideratge recau en tots i cadascun de nosaltres. Llavors el canvi ha de venir de baix cap a dalt, és a dir, des dels pares i els fills, des de les escoles i universitats, des de les empreses i les entitats no governamentals.

 

Josep Oriol Jorba

Compartir

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta