El degà

34

Jaume Singla

 

En una època, a la redacció de La Veu de l’Anoia, hi havia quatre Elias. La Isabel Elias, al departament comercial, venent cada setmana tota la publicitat disponible. En Pep Elias, brillant columnista bisetmanal que s’alternava amb en Xavi Ribera. En Cesc Elias, el petit de la saga –i el que menys temps va formar part de l’equip- que, sense aixecar ni pols ni remolí, redactava notícies contundent i rigorós com pocs. I també, és clar, hi teníem el Josep Elias pare al qual col·loquialment anomenàvem “Pare Elias” fent referència a la seva doble militància de pare de la nissaga i també de la seva dedicació a les dues pàgines de religió que es publicaven cada setmana a La Veu.

El pas del temps, i les diferents visions professionals, varen fer que tant la Isabel com en Pep i en Cesc busquessin altres horitzons per a desenvolupar-se. En Josep Elias però, va seguir a La Veu –i encara hi segueix vinculat com podeu veure cada setmana-, sent ja el degà no sols de la Veu de l’Anoia, sinó de tota la premsa anoienca.

El que ha fet al llarg de més de sis dècades en Josep Elias no és una gesta qualsevol. Col·laborador entusiasta i desinteressat de tots els projectes editorials d’Igualada, va conjuminar la seva participació al projecte de La Veu de l’Anoia des del seu inici amb la redacció d’escrits per a la revista Vida de l’enyorat mossèn Josep Còdol. Una col·laboració que es va estroncar per decisió del darrer director de Vida, mossèn Josep Maria Mas que el va acomiadar en desacord “amb la seva qualitat literària”. Sempre vaig pensar que mossèn Mas tenia raó: l’Elias era molt Elias per a una revista que, desaparegut mossèn Còdol s’anava escolant cap a la intranscendència. No endebades poc després de la marxa de Josep Elias, Vida va tancar per sempre. I qui més enyora la revista és en Josep Elias que, per damunt de tot, és fidel als seus temes preferits: la premsa igualadina, l’Església i el circ.

Igualada li acaba de reconèixer a Josep Elias els seus mèrits ciutadans amb la concessió del Premi d’Honor Ciutat d’Igualada. No hi puc estar més d’acord. L’única cosa que lamento –i fa anys que ho dic- és que el reconeixement hagi tardat tant. Des de l’època fugaç de l’alcaldia de Ramon Tomàs, l’any 1991, fins al segon mandat de Marc Castells que s’havia fet arribar a l’Ajuntament la petició de reconeixement oficial a Josep Elias.

En els més de seixanta anys que porto de vida igualadina, poques persones he conegut amb la tenacitat, solidaritat i col·laboració desinteressada com la que té l’Elias envers la ciutat d’Igualada. Per això sé que el que més il·lusió li fa de la medalla és l’alegria que li dona a la seva família, començant per la Pilar, i seguint pels fills i els nets.
Lliurant-li el Premi d’Honor, Igualada s’honora a si mateixa, car la ciutat la fan persones com en Josep Elias, degà dels periodistes i exemple per als igualadins.