El bunyol espanyol – Manel Ramoneda

E

L’Hospitalet de Llobregat, la cinquena ciutat dels Països Catalans en nombre d’habitants, és de les dos o tres poblacions del Principat on el grup polític que en té la vara de la responsabilitat municipal -i barra espanyolitzant- pren posició a favor de que els seus empadronats pervisquin empresonats en la mediocritat de perifèrica barriada de l’expansiu Madrid-estat. Sobta si més no l’aposta en pro del jacobinisme tenint com tenen a tocar la comtal ciutat de Barcelona; veïns com són d’una moderna urbs europea mediterrània i doblement mil·lenària capital d’aquest ibèric indret de torrada pell i aixerriada terra. Territori català per excel·lència que allà a la vila sense mar ens la volen -més que per pastar i viure-hi bé brau i senyor- colonial plena d’enzes, pardals i babaus. No voldria creure que els regidors de l’Hospitalet (l’H) prefereixen una ciutadania entretinguda amb infectes programes televisius i allargant-se sou o pensió al comerç xinès adquirint productes de dubtosa qualitat i producció llevada d’escrúpol humà i mediambiental. Mentrestant a l’altiplà de l’ós i l’arboç els llestos riuen, manen munyen emprenyen i estrenyen. I ja sabem que en tot país de cecs -i l’H no n’és excepció- el borni és rei. El gran l’Hospitalet d’avui el conforma una població racial originaria de mig món i per tant amb parlants de centenars de llengües, on el català –l’únic idioma propi i natural de la ciutat- n’és la llengua plana, la que s’adopta pel sentit comú i per sentir-se un més, estimant el lloc de destí on s’ha anat a parar. Malgrat això la relaxació pel que fa a la deferència i immersió dins la cultura originària i les importants seqüeles psicològiques i de depuració del règim anterior a la democràcia afegit a certa deixadesa dels anunciants i cartellistes deixa molt que desitjar i sovint l’H oblida que el català és l’element principal d’encontre afavoridor de la cohesió i motiu de creixement intel·lectual. L’idioma és la clau de volta per fixar arrels al país, a la ciutat, al poble, al barri, a la comunitat. Com que sóc hospitalenc d’adopció amb interessos patrimonials de familiars i de coneguts i fins fa ben poc amb compte corrent en aquella ciutat, he fet aquestes quatre ratlles al sorprendre’m la posició del partit, o millor dit de la facció del PSC que governa l’H, quina alcaldessa, llicenciada no pas en ciències humanistes sinó en la ciència de l’àbac, sembla ser d’aquelles criatures que creuen en la condició primigènia de Madrid i col·laboren en el seu particular big bang peninsular. L’espoli i l’incompliment insultant del xovinista govern espanyol per retornar a la Generalitat els diners que ens pertanyen ha portat a desemparar als més necessitats i deixa sota mínims serveis bàsics que seguim pagant com abans. Em fa la impressió que en el fons preval l’íntim i morbós rerefons castís propi d’aquella peculiar manera de fer a la castellana: codeo, copeo, capeo i tapeo. No és gaire usual en cap democràcia del món que partits de perfil socialista, i que teòricament prioritzen polítiques de benestar igualitari equilibrat i de protecció social, vegin bé que es mantingui una situació injusta i anòmala de depredació fiscal com la que perpetra l’estat espanyol contra Catalunya. Apropiació indeguda –immoral i sostinguda- de diner públic que impedeix precisament dotar adequadament, amb dret i justícia, la població a qui en programa diuen o volen servir. Amb l’espoli, Espanya, es garanteix recursos permanents per a les seves bestieses, elits i grups de poder tot esgrimint com a tapadora una solidaritat sense fons que frega -sinó és- el delicte. Fa feredat que polítics que demanen el vot dels residents a Catalunya -sigui quin sigui el seu origen nacional ideologia religió o llengua familiar- afavoreixin el saqueig dels impostos pencats i suats aquí en aquesta cremosa terra on els bunyols, de fer-los, els fem de bacallà i els ous fa segles que no es graten sinó que els posem a ballar. És inaudit que hi hagi col·laboradors deixant que es poleixin els tributs recaptats aquí per repartir-los a la conveniència de ministeris, organismes i fundacions alienes i alienades en folla i orgiàstica malversació i vulgaritat de nou ric. Negant la independència no es fa altra cosa que fer créixer o accelerar l’empobriment i degradació de les famílies de tot Catalunya. Impressiona que certes agrupacions o faccions polítiques ja els hi estigui bé que aquest bunyol d’estat espanyol en faci fum dels impostos provinents de la trempera, excel·lència i dinamisme català. En particular l’estat-pop fa desaparèixer els tributs extraordinaris que generem aquí amb la recaptació turística, marítima, portuària, nuclear, peatgistica, firaire, gastronòmica, vinícola, xampanyera, traginera, tèxtil i duanera. No oblidem que la morterada d’impostos catalans s’obté per la privilegiada i estratègica situació geogràfica del Principat, per l’altíssima mobilitat i consumisme dels catalans, per la gran privatització a casa nostra d’infraestructures i serveis de pagament i pel sacrifici i forta explotació a la que sotmetem el territori. Si fos per Espanya i els seus mesquins ajudants, als catalans ens voldrien incorporats, pobres, famèlics, aïllats i assetjats per parlar caló, patuès o lapao. Vaja, biterrorisme d’estat: econòmic i cultural. Jugar-se-la per mantenir la dependència amb l’actual estat, el negacionisme en un cas tan flagrant d’espoliació dels recursos i tancar els ulls a l’intent continuat d’exterminar-nos la llengua, no deixa de ser un atemptat a la intel·ligència. Manel Ramoneda