El 3% de comissió

0
Burbuja inmobiliaria.jpg

El que els explicaré és un cas real, amb noms ficticis. Don Julian Bohórquez de Madrid -nom fictici i ciutat real- és un dels milers de promotors que varen guanyar milions durant la bombolla immobiliària. Tant va guanyar que només en diner negre va acumular sis milions d’euros que, per amagar-los d’Hisenda els va dipositar en un banc de les illes Caiman. Això va ser el 2007. El 2011 en Bohórquez va muntar una empresa de crèdits personals “Préstamos Madrid” -també nom fictici- on presta diners al 100% d’interès anyal. Quan algú està molt escanyat pel banc, Bohórquez li presta 30.000 euros per exemple, amb el compromís que li retornin 60.000 al cap d’un any. Si el creditor no pot tornar el préstec en Bohórquez es queda l’immoble. Té algun fracàs però, en general, o dobla el capital o afegeix bons immobles al seu patrimoni. L’empresa “escanyapobres”, en la més absoluta opacitat, necessita cada vegada més capital circulant i Bohórquez volia repatriar una part del seu capital evadit. Es va posar en contacte amb un empresari xinès, afincat a Madrid, Xu Ling, -nom fictici- al qual va transferir un milió d’euros, des del banc de les Caiman a un banc de Shanghai. A l’endemà que en Xu Ling va tenir confirmada la transferència, va lliurar un maletí amb 970.000 euros en metàŀlic al domicili de Bohórquez. Els diners varen viatjar des de Shanghai a Madrid? No. Els diners en metàŀlic ja eren a Madrid gràcies a la xarxa de basars xinesos propietat d’en Xu Ling, que generen cada dia, festius inclosos, milers i milers d’euros en metàŀlic. Als beneficis dels basars, en Xu Ling hi afegeix una comissió del 3 o el 5 per cent, per operacions de transport de diner. Per posar de manifest aquesta mecànica tan simple, ha fet falta que l’administració de l’Estat invertís dos anys d’investigacions(?). Tenint en compte el ràpidament que troben els comptes corrents dels ciutadans honrats que es descuiden de pagar una multa de trànsit, trobo increïble el que s’ha tardat en desemmascarar una trama tan simple. I no serà que els basars -i altres negocis- dels mateix caire estiguin gaire amagats, però ja se sap que no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure. A l’hora d’anar a comprar, com a consumidor miro de fer-ho al millor preu possible i tot i que crec que el sol surt cada dia per a tothom, sense distinció, em costa molt de comprar en determinats basars. Per un cantó la qualitat acostuma a ser molt baixa i per l’altre no m’agrada que quan parlo no m’entenguin. Com tampoc m’agrada que les etiquetes estiguin únicament en castellà amb unes traduccions realment estranyes. Aquest és un extrem, sigui dit de passada, que no sembla pas preocupar als sectors que es queixen de la tasca de catalanització de l’etiquetatge. En xinès o àrab es pot vendre tranquil·lament, però en català a Catalunya no pas. Farien molt bé els poders públics d’assegurar-se que tots els comerciants del país poguessin treballar amb les mateixes eines, no sigui que estiguem desertitzant el comerç local per bastir una xarxa de blanqueig de diners i evasió d’impostos a base d’omplir el país de productes de consum d’ínfima qualitat. Jaume Singla