Edward Snowden – Pere Escolà

E

Ara els americans – que segueixen assetjant a l’ambaixada de l’Equador a Londres a Julian Assange, de Wikileaks, i jutgen el soldat Bradley Manning, que li va filtrar la informació- han quedat de nou en evidència quan Edward Snowden, de 29 anys ha denunciat que la CIA i la NSA, vigilen internet i telèfons de mig món. Havia denunciat els fets al diari britànic ‘The Guardian’, i a l’americà ‘Washington Post’. Li semblava que així no li caldria donar la cara. Vivia tranquil·lament a Hawaii amb la seva parella, guanyava un sou de 200.000 dòlars l’any, tenia la vida professional encarrilada, i feia un treball atractiu. Però els periòdics es resistien a publicar-ho. I se’n va anar a Hong Kong on va esbombar la notícia. “Estic disposat a sacrificar-ho tot perquè no puc permetre en consciència que, amb aquesta eina de control massiu, el govern dels Estats Units destrueixi la privacitat, la llibertat d’internet i la llibertat de milions de persones arreu del món.” Patia en veure com la gran majoria de les comunicacions humanes eren captades de manera automàtica, sense cap orientació ni objectiu prefixat. “Si vull veure el correu electrònic o el telèfon d’algú, tot el que haig de fer és utilitzar el programa d’intercepció. Puc obtenir els seus missatges de correu electrònic, contrasenyes, registres telefònics, targetes de crèdit i no vull viure en una societat que fa aquest tipus de coses… No vull viure en un món on es registra tot el que faig i dic. No estic disposat a donar-hi suport.” La llibertat de pensament, la inviolabilitat dels domicilis, de les comunicacions i la presumpció d’innocència, entre altres, han estat les bases de l’Estat de dret en el món occidental. I ara veiem que el país líder d’aquest món, emparant-se en la ‘Patriot Act’ aprovada pel president Busch, pot espiar totes les comunicacions electròniques que circulen pel planeta. El president dels EUA, Barack Obama, va haver de sortir a corre cuita per defensar que les escoltes i els programes de vigilància que duen a terme les agències d’intel·ligència americanes es fan dins dels paràmetres que marca la llei a USA, callant que segurament en viola moltes d’altres dels països d’on extreu dades. Tothom s’escandalitza, però molts ho volen disculpar per qüestions de seguretat. Però el trist és que s’ha perdut el respecte per la vida privada. Ara tot s’hi val sobre el que fan els altres i ja no hi ha frontera entre informació i xafarderia. I tafanejar és senzill, perquè l’entorn digital deixa rastre sobre les nostres operacions bancàries, les nostres cartes més íntimes, les nostres idees, les nostres aficions, els nostres interessos… I és informació que entreguem voluntàriament, gairebé sense demanar garanties, ni de privacitat, ni de legalitat. Sense immutar-nos. I així no podem queixar-nos del Gran Germà dibuixat per Orwell, perquè és un regal fet a canvi d’una diversió fugaç. Aquell món que ja va imaginar Huxley. Ara Snowden és un fugitiu. Una persona perseguida pels serveis policials i judicials del seu país. No pararan fins que l’atrapin i el portin a Amèrica on li aplicarien la llei sobre l’espionatge per haver ajudat possibles enemics i per haver trencat el principi de la seguretat nacional. Però el món li ha d’estar agraït. Devem molt a les persones com ell, que ho arrisquen tot en defensa dels seus ideals i les seves conviccions. El que per l’Agència Nacional de Seguretat representa una “amenaça existencial per a la democràcia”, és justament per a tothom un lluitador que s’arrisca defensant les llibertats. Una altra vegada el dilema entre justícia i equitat. Individu davant ordre i poder. Obligacions i consciència. I aquells valors que inspiraren el judici de Nuremberg avui semblen oblidats. Pere Escolà