Deia Pablo Neruda que “podran tallar totes les flors, però no podran aturar la primavera”. Certament, aquesta frase, utilitzada en un sens fi d’ocasions quan quelcom maligne pretén aturar allò que no vol causar cap mal, és perfectament vàlida després dels fets del 20 de setembre de 2017. Catalunya va viure un indigne atac, desproporcionat, contra les seves institucions, en una demostració de supèrbia impròpia d’un Estat democràtic i de la Unió Europea.
Lluny d’intentar suavitzar la decisió del Fiscal General i l’actuació de la Guàrdia Civil, el president Mariano Rajoy va encara llençar més llenya al foc amb un discurs, el mateix dimecres a la nit, que signaria amb tota tranquil·litat Recep Tayyip Erdogan, el seu col·lega a Turquia, que fins avui pensàvem era el darrer reducte de la repressió ciutadana sense escrúpols a Europa.
El que va fer dimecres un simple jutge de Primera Instància i Instrucció, obeint amb malícia les ordres d’un Fiscal de l’Estat que ha perdut els papers, i d’un govern del PP que no amaga els seus tics anteriors a 1975, és un atemptat en tota regla contra la democràcia. Contra les llibertats. Un abús de poder, una equivocació de tal magnitud, que amaga les cadenes d’errors comeses per totes les parts fins aquest moment. Però és, per sobre de tot, un nou acte d’agressió a la dignitat de la majoria dels catalans, que s’identifica amb les seves institucions. Que més enllà de si defensa o no la independència, se sent part d’una nació que mereix ser respectada…
Ens temem que venen dies que no serviran per tancar la ferida oberta. L’actitud d’alguns partits polítics que podien ser claus en la solució i que, definitivament, han llençat a les escombraries el catalanisme que els va veure néixer, ens decep profundament. Estem en un moment cabdal de la història contemporània de Catalunya, un moment de canvis, en què la calma, el seny i la prudència seran els millors aliats. No podran treure’ns el somni, perquè ja estem despertant.
