Editorial: Igualtats

38

Ahir es va tornar a commemorar, com cada 8 de març, el Dia Internacional de la Dona. En aquesta ocasió, però, l’efemèride va tenir un especial ressó en convertir-se, alhora, en una jornada de vaga en protesta per la situació que viu el sexe femení en aquest país -i en molts d’altres- en termes d’igualtat de salaris i també d’oportunitats. Només pel fet de la simple convocatòria, o pel exprès fet de commemorar el 8 de març, ja ens podem adonar d’una situació que revel.la quelcom d’anormalitat. Si no existís tal situació de record anual en una data fixada en el calendari, probablement voldria significar que no hi hauria cap raó per a commemorar res. Malauradament, no és així.
El dia internacional de la dona està reconegut per l’Organització de les Nacions Unides. És un dia aprofitat tradicionalment per reivindicar el feminisme. Aquest dia commemora la lluita de la dona per la seva participació, juntament amb l’home, al camp del treball i a la societat en general. La instauració d’aquesta data és fruit d’un llarg procés, i sovint s’atribueix a un incendi ocorregut el 1908 a la fàbrica Cotton Textile Factory de Washington. Allà un grup de treballadores va declarar una vaga en protesta per les insuportables condicions de treball que vivien. L’amo no va acceptar la vaga, va tancar les portes de la fàbrica i hi va calar foc. Va ser l’inici d’un moviment que ha perdurat més d’un segle, i que continua. Mal senyal.
Les dones constitueixen la meitat de la població mundial, fan les dues terceres parts del treball que es fa al món, però guanyen el 10% dels salaris totals, i guanyen de mitjana un 22,55% menys que els homes.
En l’era de la modernitat tecnològica, en ple segle XXI, aquests són detalls que esborronen. És per això que qualsevol norma que permeti avui desigualtats entre sexes ha de ser considerada com una malformació de la pròpia civilització. Cal fer tot el necessari per a que homes i dones afrontin els nous reptes amb igualtat de condicions.