D’un temps, d’un país

31

jaume singla“Hem vist tancar a la presó, homes plens de raó” cantava Raimon l’any 1964 en plena lluita –pacífica i cultural- contra el franquisme. La cançó li va ser prohibida pel règim manta vegades.

“No se si este país es una mierda o esta mierda es un país” deia per escrit i dibuixat en Jaume Perich en una de les seves vinyetes, Noticias del quinto canal, que sortejaven com podien la censura d’aquell temps.

Els estudiants sortien molt sovint al carrer a protestar per la dictadura i molts dels seus dirigents -algun dels quals anys després serien diputats- eren detinguts arbitràriament i portats davant del TOP, Tribunal de Orden Público, amb les acusacions més greus que es podien donar: se’ls acusava de bandidaje y terrorismo.

A Europa hi havia polítics, especialment els socialdemòcrates, que feien crides a boicotejar el règim franquista i els principals diaris mundials feien editorials en contra de la brutalitat del règim militar d’Espanya. Fins i tot la Santa Seu havia plantat cara a les sentències dels tribunals militars contra els presos polítics, opositors del règim dictatorial del Generalísimo Franco.

A cada gest exterior, els demòcrates ens sentíem reconfortats i esperàvem amb il·lusió el fi de la dictadura. I a fe de Déu que quan va morir el general ens hi vàrem posar amb totes les nostres energies en una lluita que va començar formalment a Barcelona el febrer del 1976 i que va acabar, també formalment, el 1978 amb el referèndum de la Constitución Española que posava fi a les Leyes Fundamentales franquistes. És el que es va anomenar Transición.

Durant anys ens vàrem creure que l’estat espanyol havia evolucionat molt des del franquisme cap aquí, però era una gran mentida.

El temut tribunal franquista, el TOP, es va reconvertir en Audiència Nacional i avui conserva les competències –cada vegada més àmplies- en tot el que vulguin considerar delicte polític. Avui també es deté arbitràriament als manifestants i per a justificar el seu trasllat a la Audiencia Nacional, s’inventen acusacions de terrorisme i violència.

També com aleshores, Europa es queixa –però deixa fer- i també es prohibeixen llibres, s’empresonen cantants i es jutgen pallassos. En canvi la premsa espanyola, que aleshores era portant veu de la llibertat, ara s’ha convertit en el principal fabricant de “delinqüents” i embrutidors d’una societat cada vegada més alienada. L’Estat espanyol és l’únic d’Europa que està pensat per reprimir al seu poble, en lloc de protegir-lo.

Acabo tornant a Raimon, “nosaltres no som d’eixe mon”.

Jaume Singla