Drets

129

Els catalans ens hem equivocat molt sovint amb les nostres reivindicacions polítiques davant l’administració. Ens hem equivocat tant pel que fa als drets nacionals de Catalunya, com també pel que es refereix als nostres drets ciutadans.

Aquest segon aspecte inclou les obligacions de l’administració local, comarcal i nacional, respecte del conjunt de ciutadans. Les lleis són l’única defensa que tenim davant de l’administració i també davant de les grans -o no tan grans- companyies de serveis. A mesura que ens anem fent grans sortim menys de casa i segurament que per això mateix, empreses de telefonia, electricitat, gas, assegurances, bancs i altres corporacions ens vénen a robar a casa. Facturen cada vegada més, serveis que no ens han donat, despeses que ens han imposat sense avisar o, senzillament, han inflat sense mesura el nostre consum o la tarifa que ens apliquen. Ens roben sense sortir del despatx.

Davant d’això, com dic, l’única defensa és la legislació però, ai las, molt rarament la fem servir. I de què ens serveixen uns drets si no els exercim? Molt sovint per desconeixement, quan no per mandra, renunciem a exigir el compliment de les lleis i els codis que ens protegeixen. Això ho tenen perfectament calculat polítics i financers que saben que qualsevol incompliment els reporta beneficis econòmics, que és el que de debò els importa.

Catalunya pateix l’incompliment dels acords amb l’Estat pel que fa a finançament autonòmic, inversions en infraestructures, en dotació a la dependència, en respecte a la llengua, a les competències traspassades…. sense que cap dels ministres responsables hagi de respondre davant d’un jutge per no complir la llei.

Els ciutadans ens hem equivocat a l’acceptar les retallades en Sanitat, prestacions d’atur o en pensions sense portar als “retalladors” davant els tribunals. Tota l’estructura de l’Estat es finança amb els impostos dels ciutadans i, per lògica, tot l’esforç de l’Estat ha d’estar dirigit a servir als ciutadans. En canvi assistim impassibles a l’espectacle d’alguns polítics robant a mans plenes, a ministres de l’Interior que demanen consell al seu amic invisible -de nom Marcelo- o que mentre condecoren marededéus de fusta, presenten querelles al president de la Generalitat per posar les urnes.

El primer pas per fer-se respectar és plantar cara a qui viola els teus drets fonamentals. Si no donem el primer pas, no anirem gaire lluny… ni personal ni col·lectivament.

JAUME SINGLA, periodista