Dr. Ferran Garcia: “Invertirem 6 milions d’euros en tres anys per renovar quasi tot l’equipament”

99

El Dr. Ferran Garcia Cardona, de 56 anys, és des de novembre del 2011 gerent del Consorci Sanitari de l’Anoia, institució que gestiona l’Hospital i també el CAP Igualada Nord. Va ser escollit en un llarg procés en que hi participaren 158 persones. En el seu currículum hi ha la direcció de l’Institut Català d’Oncologia (ICO) a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona i, prèviament, del Sector de l’Hospitalet-Baix Llobregat Centre, Fontsanta i el Prat al Servei Català de la Salut. El Dr. Garcia ha hagut de fer front a una dràstica reducció del dèficit econòmic de l’Hospital d’Igualada, que va arribar a ser de 28 milions d’euros, i en plena crisi econòmica. Amb ell hem parlat del passat, present i futur de l’Hospital.

El llavors conseller de Sanitat de la Generalitat, Xavier Trias, va alertar fa gairebé vint anys que Igualada no podia assumir més l’existència de dos hospitals, el “Comarcal” i el de la “Mútua Igualadina”. La creació de la Fundació Sanitària d’Igualada (FSI) va donar pas a un llarg procés fins a aconseguir un nou Hospital.

Deu anys després, quina és la sensació que es viu entre el personal, després d’anys difícils per a l’economia del centre i també per les retallades?

Jo no vaig poder viure la sensació del dia de la inauguració de l’hospital, però li puc dir que el que ha passat a Igualada podria ser quasi una còpia del que ha succeït en molts altres indrets del país. Hi havia llavors moltes fusions pendents de fer, estructures antigues, amb una arquitectura de molts anys però també amb una forma de treballar d’abans, no actualitzada. A més, es donava el  cas que anaven creixent, amb la qual cosa es feien insostenibles econòmicament pel volum de població que tenien de referència. Competien entre ells, per veure qui tenia més i millors serveis. Això portava a la ineficiència total. La solució era fer un nou hospital, nou, innovador, amb una estructura amable per als pacients, però també per als professionals.

També va comportar un canvi en la gestió.

Per descomptat. No és el mateix quan has de fer front a una competència, que quan tens tots els serveis en una única estructura. Un dels reptes va ser com solucionar el fet que al nou Hospital arribaven dues maneres de treballar diferents, de dues empreses, que calia canviar per treballar tots de la mateixa manera. Jo no ho vaig veure el cas d’Igualada, però és una situació que també es va viure en altres llocs. Avui, és clar, d’aquelles “cultures” diferents no ha quedat res. S’han creat grans equips. Es podria dir que a Igualada la fusió va ser idíl·lica, perquè en altres indrets hi havia centres que funcionaven per damunt de les seves possibilitats, i es van haver d’acomiadar molts treballadors. Aquí no va passar de la mateixa manera, és més, ha crescut la plantilla.

I el dèficit. Perquè un dels grans problemes eren els números. I sembla que els vermells van créixer, també.

El dèficit acumulat era molt important. Quan s’inicia el trànsit hi havia 20 milions d’euros de dèficit, que van acabar essent 28 poc temps després, quan ja hi havia el Consorci Sanitari de l’Anoia en marxa. Per això el 2011 ja es va iniciar el segon Pla de Viabilitat, que partia d’aquesta xifra com a referència per anar reduint el dèficit. Però més enllà dels números, podem dir que al llarg dels 10 anys la població hi ha guanyat molt. Hem estat referents com a centre, i tenim uns recursos humans que són referència a tot Espanya en tècniques quirúrgiques molt punteres en el seu dia. En tot aquest temps s’han creat noves carteres de servei.

Vol dir que es fan coses que abans no es feien.

Sí, la població havia d’anar a Barcelona perquè a Igualada era impensable que es poguessin fer. I també hem canviat en la manera de treballar. De fet, la població de fa 10 anys no era la mateixa que ara. Tampoc les necessitats. Per tant, nosaltres també hem hagut d’evolucionar en formes de treballar.

Posi un exemple.

Ara es treballa molt de forma multidisciplinar. Abans la relació era pacient-metge, i prou. Ara hi ha un conjunt de professionals a l’entorn del malalt. Es creen nous serveis producte d’això, com els Hospitals de Dia de salut mental, tant en adults com en nens. L’any 2010 vam crear un Equip d’Atenció Primària amb el CAP Igualada Nord. No teníem metges residents, i avui som un hospital docent, tenim una Unitat de Formació i Recerca molt important. També ens vam obrir a la docència en molts instituts i universitats, a poc a poc hem creat una cultura docent. Tot això són canvis, i crec que són positius… Miri, hi ha quelcom que em diuen que hi era abans, i que no ha canviat, que ha perdurat, i és l’actitud, el tracte humà dels professionals.

A La Veu rebem moltes cartes que en parlen, d’això.

És un tracte excel·lent. Segur que hi ha algun cas que no és així, malauradament, però en general quan un se’n va a un gran hospital, que és fred quant a estructura, és quan nota aquestes diferències. La calidesa i l’acolliment és una de les identitats de l’Hospital d’Igualada. S’ha fet una gran feina.

Em parlava de 28 milions de dèficit el 2011. Com estem ara?

Doncs ara estem en 13,5 milions. L’hem reduït més de la meitat. El gran problema que vam tenir a l’inici és que va coincidir amb les primeres sacsejades de la crisi… Calia fer retallades, renegociar els preus amb els proveïdors, treure allò que no era necessari, vam fer un gran esforç… Però és molt important destacar l’ajuda que va proporcionar el departament de Salut. D’aquests diners, una part considerable la va aportar la Generalitat, de cop hi va posar vuit milions. Després va augmentar molt l’aportació en contractació, de manera que la major part de la reducció del dèficit ha vingut per part del departament.

Fora dels grans hospitals de Catalunya, el d’Igualada és dels primers?

Home, dir dels primers, és un pèl exagerat.

Doncs tenen premis Top20 d’Espanya cada dos per tres…

És que els hospitals primers només són, i és lògic, els que anomenem de Tercer Nivell, que són els més grans, com Bellvitge. Ara bé, dins del que són hospitals comarcals, podem treure pit, sí. Tenim unes instal·lacions que estan molt ben conservades, i la gent que ens ve de fora valora molt la lluminositat que té, però també la seva estructura i innovació. És cert que hem tingut molts premis, però tot això és gràcies al coneixement dels professionals. Per sort tenim un hospital que té gairebé de tot, i amb un grau molt alt de qualitat.

Quin és el gran repte, ara?

Doncs miri, és molt fàcil. Han passat 10 anys i s’ha de renovar l’equipament. Ja ho hem anat fent, però ara tenim en marxa un Pla de Renovació. L’any passat vam invertir un milió d’euros, i en els pròxims tres anys seguirem fent-ho per aconseguir que la majoria de l’equipament sigui completament nou.

Com quin?

Hem fet un Ecocardio nou, de darrera generació, hem posat torres de laparoscòpia a la sala d’operacions, tot el material d’endoscòpia nou… Són petites coses, però molt importants. Aquest any ja segurament tindrem un TAC nou. En total, en aquests tres anys invertirem sis milions d’euros.

Em deia, i és cert, que hi ha un bon tracte humà a l’Hospital, però també ho és que hi ha una manca d’especialistes. Tant costa, portar-los a Igualada?

Tenim un problema i un gran repte, que el convivim tots els hospitals comarcals. Hi haurà un dèficit d’especialistes d’ara en endavant. Ara mateix tenim un 30% d’especialistes que són ja en edat de prejubilació o de jubilació d’aquí molt poc temps, en un màxim de cinc anys. El problema és que no surten tants nous especialistes com els que es preveu que es jubilaran. Per això estem activant moltes aliances estratègiques amb grans hospitals, per a certes especialitats.

Aquí se’n formen, d’especialistes?

Sí, tenim traumatòlegs, cirurgians, medicina interna… Però quan anem a especialistats com pneumologia, cardiologia, vascular… aquests es formen només en grans hospitals. I els primers que els contracten són aquests, que els tenen formats. De fet, els metges, quan acaben la formació, és on volen anar. Per  tant, aquí ens hem d’espavilar per atraure’ls, i això també és difícil quan tens un conveni que equipara els sous a tothom.

La solució és doncs, aquest tipus de convenis?

De moment sí. Per exemple, en Cardiologia. Nosaltres tenim dos cardiòlegs contractats, i tres que ens venen de Bellvitge. Ara farem un conveni amb l’Hospital del Mar, per digestòlegs. Ja en tenim un, i ara en vindran dos més. Normalment sempre venen mitja jornada, de manera que mitja la tenen ells, i l’altra nosaltres. Per una banda això és positiu, perquè estàs al cas de les novetats i dels protocols dels hospitals grans, i a més, si un pacient nostre ha d’anar a Barcelona en algun moment del seu tractament, es trobarà al mateix metge i el seu equip. Crec que el futur passarà per aquí. Els metges dels hospitals de tercer nivell hauran de passar pels comarcals, i aquí haurem d’aplicar els seus protocols. S’haurà de crear una dinàmica molt diferent, que ara comença.

En deu anys hi ha moments bons i dolents. Entre aquests últims, el cas de Gabri Pérez ha estat molt mediàtic.

L’enorme força mediàtica que ha tingut aquest cas no ha estat bona ni per a l’hospital, ni per als seus professionals, ni per a la població, perquè d’un dia per l’altra canvia la seva percepció d’un servei… Crec que d’aquest assumpte se n’ha parlat molt i jo no en vull parlar, i a més es trobar en plena fase judicial. Li diré que estem intentant en els darrers anys, i no arran d’això, buscar l’excel·lència. Estem en una dinàmica de cerca de seguretat i de control de qualitat. Hi estem molt implicats, en la seguretat del malalt. Però el risc zero no existeix, malauradament. Hem de vetllar per posar barreres allí on veiem que una cosa no s’ha fet prou bé, i que cal millorar. Per això cada vegada més formem més, registrem els possibles errors, solventem possibles causes d’error… Hi estem a sobre.

Urgències és sempre un punt “calent”. Per què?

Perquè l’arribada de la gent no és sempre uniforme, i no sempre tot és urgent. La cultura aquí, al nostre país, és que un pot anar a Urgències i el rebran sense problemes. No és  com altres països, on si no és urgent se’ls fa pagar la visita… Necessitem la col·laboració de la gent, perquè a vegades coses que podrien ser tractades al CAP, estan ocupant el temps de qui realment necessita una atenció urgent hospitalària… La meitat dels pacients que venen a Urgències podrien perfectament anar al seu equip d’atenció primària. La cultura de “si vaig a l’hospital em faran de tot”, amb el temps, canviarà. En alguns llocs ja funciona, i s’han posat dispositius en marxa. També ho proposarem aquí, per bé de la gent que ho necessita.

L’Hospital d’Igualada serà Universitari, ha dit l’alcalde. Què hi guanyarà, amb això?

És un tema volgut per nosaltres. Ja som docents, de fet. Seria la cirereta del pastís, això. Aquesta voluntat ha de venir també des de les universitats, que són les que endeguen aquest camí. Crec que ja està en marxa. Haver de formar ja suposa intrínsicament actualitzar els coneixements, una formació continuada de metges i infermeres. Serveix per preservar el talent que tenim a l’Hospital, però també per atraure’n. Ens farà més atractius. Crec que ens ho mereixem.

Jordi Puiggròs